Els llaços del bé, i els del mal

Sembla un cas d’inversió de la realitat. Al llarg de les darreres dues setmanes, i arran del debat i l’aprovació de la Ley Orgánica de Modificación de la Ley Orgánica de Educación (Lomloe), més coneguda com a llei Celaá, la triple dreta política espanyola (PP, Cs i Vox) i la triple dreta mediàtica madrilenya (El Mundo, La Razón i Abc), amb les seves plataformes amigues, s’han llançat a fer exactament allò mateix de què abominaven quan, des de la tardor del 2017, ho feia l’independentisme català: convertir un llaç de color (taronja, en aquest cas) en símbol de protesta política, lluir-lo a les solapes, als cotxes, als balcons, fer-ne l’emblema de les manifestacions del diumenge 22 de novembre contra la reforma educativa, mobilitzar criatures per tal que omplissin de llaços taronges les façanes de col·legis privats o concertats... Fins i tot han anat més enllà instrumentalitzant infants amb discapacitat i assegurant que la llei Celaá els deixaria sense centres d’educació especial. Això ho han fet aquells que sumen una dècada llarga retraient al nacionalisme català el –desafortunat– eslògan Espanya ens roba per demagògic i fals.

I bé, ¿com pot ser que unes pràctiques i una mena de símbols que, a la Catalunya de fa dos o tres anys, eren considerats intolerables, divisius, totalitaris, adoctrinadors de la innocent infantesa, invasors d’un espai públic que era de tots i havia de romandre neutral... uns símbols que van valdre als seus portadors tota mena de desqualificacions fins i tot al Congrés de Diputats, uns símbols tan nefastos, tan agressius per als que pensaven diferent, que Inés Arrimadas i Albert Rivera van anar personalment a arrencar-ne (per exemple, a Alella l’agost del 2018) i introduir-los en bosses d’escombraries, com pot ser que l’ús d’aquells símbols, amb només una lleugera mutació cromàtica del groc al taronja, hagi esdevingut ara legítim, lloable, benèfic i imprescindible, aplaudit per una amplíssima coalició política i periodística? ¿Què passa, que la llei Celaá no té defensors, que tothom la rebutja i, per tant, la presència pública dels llaços de color carbassa no ofèn, ni fereix, ni desagrada a ningú? ¿Ni als milions de votants del PSOE o d’Unides Podem, ni als laïcistes, ni als anticlericals empedreïts...?

Les preguntes que acabo de formular són retòriques, naturalment, perquè la resposta és òbvia. Per a la cultura política dominant a Espanya, allò que compta no són els mitjans, sinó les finalitats. Si l’objectiu, el propòsit, la intenció que s’amaga darrere dels llaços grocs és denunciar la repressió antiindependentista i l’existència de presos i exiliats polítics, reivindicar l’1 d’Octubre, en definitiva romper España, aleshores els llaços, o el simple color groc, constitueixen una ofensa intolerable, una violació de l’espai públic, actes de violència simbòlica contra els que pensen diferent, etcètera, i han de ser perseguits i eliminats.

En canvi, si l’objectiu dels llaços taronges és no tan sols combatre la llei Celaá pactada amb els separatistes, sinó defensar la unidad nacional i en definitiva –diguem-ho a la manera clàssica– salvar a España, en aquest cas tot està permès, tot és legítim i tot està justificat: els llaços arrebossant les escoles, els nens penjant-los, les mentides en portada, l’adoctrinament, la demagògia més descordada, el menyspreu per la sensibilitat dels que pensen diferent. ¿Recorden, fa anys, quan es va prohibir l’emissió d’un anunci televisiu de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes amb l’argument que s’hi utilitzaven nens? Doncs això. ¿I recorden quan Ciutadans i el PP patien tant per l’assetjament visual dels veïns unionistes de Vic o d’Amer, envoltats de groc per tot arreu? Doncs ara ningú no pateix pels eventuals veïns progres del madrileny barri de Salamanca –que alguns n’hi deu haver–, envoltats de llaços, banderes i meses petitòries de color taronja.

Definitivament, per a la dreta espanyola les causes que ella abandera ho justifiquen tot; si van justificar fins i tot una guerra civil de tres anys, de la qual mai no ha renegat..! En canvi, als enemics, ni aigua; i qui diu aigua diu tercer grau, beneficis penitenciaris o amnistia.

I enmig d’aquest panorama apareix la senyora Arrimadas i diu que, enfront dels aliats pressupostaris “radicals” que el PSOE ha triat (ERC i Bildu), Ciutadans és “un partit moderat”. ¿Moderat, un partit nascut per dividir i enfrontar la societat catalana al voltant de la llengua i que, catorze anys després, persevera en aquest objectiu? Sí, com el Partit Moderat de l’Espanya d’Isabel II, que tenia per líder el general Ramón María Narváez y Campos, conegut com el espadón de Loja per la localitat andalusa on havia nascut. El 1868, al seu llit de mort, va sentir un capellà que li deia: “Fill meu, has de perdonar els teus enemics...” I el militar i polític respongué, encara enèrgic: “Enemics, pare? No en tinc. Els he fet afusellar a tots”. Els d’Arrimadas deuen ser moderats a la manera del general Narváez.