Lerroux, per fi, rehabilitat
Des dels primers passos de la transició postfranquista, el fantasma de Lerroux sobrevolà com una ombra amenaçadora la política catalana en reconstrucció. Però era un fantasma que planava damunt l’esquerra, perquè el lerrouxisme històric havia estat un moviment popular i d’esquerres. Per això quan, el 1979-80, el Partit Socialista d'Andalusia esbossà una certa organització a Catalunya i va concórrer al primer Parlament de la Generalitat restaurada, en els àmbits del PSC i del PSUC s’estengué l’alarma, i hom rebatejà el líder del PSA com a Alejandro 'Lerroujas' Marcos. En canvi, el 1976 Manuel Fraga ja havia descartat mobilitzar la immigració obrera arribada feia poc a Catalunya, conscient que això només es podia fer des de plantejaments –per demagògics que fossin– d’esquerres. “Yo no soy ni quiero ser Lerroux”, declarà a la premsa barcelonina aquell setembre. No, ell era un fervorós exministre de Franco.
I és que el franquisme no havia perdonat mai a Lerroux la seva retòrica revolucionària de la primera dècada del nou-cents a Barcelona. No hi feia res que, als anys 1930, l’antic Emperador del Paral·lel estigués ja instal·lat en el centredreta, que hagués acollit paternalment molts nàufrags de la monarquia, que des de la presidència del govern reprimís sense gaires contemplacions tant el Sis d’Octubre català del 1934 com la simultània comuna asturiana. Per a la dreta reaccionària espanyola seguia sent aquell demagog que, el 1906, incitava els seus seguidors (els “jóvenes bárbaros”) amb consells del tipus “entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres [...], penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles [...], luchad, matad, morid...”
Per als franquistes, això el convertia en l’inspirador intel·lectual de la Setmana Tràgica i fins i tot de la violència anticlerical del 1936, en un convers no gens de fiar. Fins al punt que, tot i haver donat un suport decidit a l’Alzamiento, els vencedors de la Guerra Civil l’obligaren a romandre en l’exili portuguès fins al 1947, li van embargar els béns i indagaren en el seu passat maçònic i revolucionari fins a la mort del vell líder radical, a Madrid, el 1949.
Tanmateix, les coses han canviat. L’actual 'think tank' de la dreta reaccionària hispana, la FAES d’Aznar i Cayetana Álvarez de Toledo, acaba de publicar el volum biogràfic 'Lerroux, la República liberal', del qual és autor Roberto Villa García, professor de la Universidad Rey Juan Carlos, de Madrid. Si el fet que la FAES incorpori Lerroux al seu panteó de referents ideològico-polítics ja és prou significatiu –i frapant–, encara ho són més les paraules pronunciades per José María Aznar en l’acte de presentació del llibre, el 19 de març.
L’expresident del govern procedí a una rehabilitació en tota regla del 'caudillo' republicà, en valorà “la evolución desde la izquierda republicana hasta un liberalismo moderado posibilista” i “la templanza de su proyecto político tras la proclamación de la Segunda República”; va subratllar “el atemperamiento de su anticlericalismo demagógico” i, en fer la glossa de “los valores que adornaron al Lerroux político”, ens oferí la clau explicativa del sobtat fervor lerrouxista del reconqueridor de Perejil: “Una de las constantes durante su vida fue su oposición al catalanismo y a todo nacionalismo separatista. Hijo de militar, Lerroux fue un patriota español reacio a todo particularismo [...]. Su oposición al nacionalismo se prolongó desde su explícita oposición a la Solidaridad Catalana en 1907 a la proclamación del ‘Estat català’ en 1934”.
Com diria un francès, 'voilà'! ¿Que el Partit Radical estigué sempre envoltat de sospites de corrupció? El biògraf les considera exageracions sense fonament. ¿Que la imatge tradicional “se empeñaba en señalarnos la baja calidad moral de los dirigentes políticos” lerrouxistes? Aznar en persona els n’absol. ¿Els discursos incendiaris en els mítings barcelonins del 1900? Eren a fi de bé, puix que li serviren per erigir-se en “moderador de un movimiento obrero anarquizante”. A Lerroux, la FAES li ho perdona tot, a canvi de poder-lo utilitzar com a referent poc o molt “progressista” en la defensa de la unitat d’Espanya, d’associar el seu nom a la lluita contra “el golpe de Estado” (el del 1934, el del 2017, per a Aznar tot és el mateix...) i, aviat, de recordar que, sota la seva presidència, els membres del govern Companys foren condemnats a trenta anys de presó.
Per molt que Aznar ho ignori, la relació de Lerroux amb el catalanisme fou més complexa i matisada: col·laborà amb la Mancomunitat, participà en la campanya autonomista del 1918, subscrigué el pacte de Sant Sebastià, votà l’Estatut del 1932... Això sí: si parlem de corrupció, comparat amb els casos Gürtel, Emarsa, Brugal, Lezo o Púnica del PP, l’escàndol lerrouxista de l’Estraperlo va ser un insignificant joc de nens.