La plurinacionalitat era això
Abans, però sobretot després de la treballada victòria que va assolir en les primàries socialistes del mes de maig passat, Pedro Sánchez va voler convertir el concepte de plurinacionalitat en la imatge de marca i el banderí de reclutament del seu lideratge renascut. Havent derrotat de forma clara l’espanyolisme meridionalista de Susana Díaz, el reinvestit secretari general del PSOE va aconseguir que el 39è congrés del partit fes seu el compromís de “perfeccionar el reconocimiento del carácter plurinacional del Estado” i ratifiqués l’aposta per una “reforma constitucional federal”.
Tot i que la ponència política aprovada en aquell congrés subratllava que “la soberanía reside en el conjunto del pueblo español”, i malgrat que durant els mesos següents la direcció del PSOE es va encarregar d’aclarir que les “nacions” invocades per Sánchez ho eren només “en sentit cultural i sentimental”, no pas polític, això no va impedir que la simple paraula, “plurinacionalitat”, desvetllés dins i fora del partit tota mena de recels i animositats. El PSOE d’Andalusia va ignorar despectivament el concepte, es van publicar des d’editorials hostils i refutacions acadèmiques fins a bromes i desdenys a les xarxes socials. I analistes de renom van sostenir que, un cop més, el PSOE s’havia deixat entabanar pel PSC, per una maniobra del maquiavèl·lic Iceta.
Es tractava -avui ho sabem del cert- d’un alarmisme absolutament infundat, només explicable per la paranoia que experimenta la cultura política espanyola quan li toquen la unidad de la patria. A l’hora de la veritat, el nou PSOE sanchista -aquell que, segons alguns, ja no era el partit refundat a Suresnes el 1974 sinó un altre, procliu a pactar amb radicals i separatistes per tal d’arribar a la Moncloa- s’ha mostrat igual o pitjor que el vell PSOE felipista-guerrista-zapaterista. Pressionat pels inextingibles dinosaures de la seva família ideològica i per una premsa madrilenya embogida -és a dir, per les mateixes forces que el van defenestrar en la conjura de la tardor del 2016-, Pedro Sánchez s’ha erigit en ostatge voluntari de Rajoy i ha lligat la sort del partit socialista a la brutal aplicació de l’article 155.
La integració del PSOE en el bloc repressor format per PP i Ciutadans ha estat, en darrer terme, completa i sense escletxes. No és només que un Alfonso Guerra l’hagués justificada preventivament des de fa mesos. No és tan sols que l’exministra Carmen Calvo s’avancés fins i tot al govern espanyol en l’anunci d’intervenció dels mitjans públics catalans per garantir-ne la “neutralitat”. És, també, el suport automàtic de Sánchez a l’anunci de Rajoy dissabte (no podia “dar la espalda a España”) i la instantània mobilització de barons (l’aragonès Lambán, l’andalusa Díaz...) competint en zel per aplaudir la mà dura contra la Generalitat.
Per cert, que l’apel·lació de Carmen Calvo a la “neutralitat dels mitjans públics” resulta entendridora si es recorda el sectarisme desfermat amb què el PSOE va prendre el control dels informatius de RTVE a partir del 1983, en els anys daurats del felipato. Encara circulen entre nosaltres alguns dels periodistes que van exercir aleshores de comissaris polítics a la redacció de Torrespaña i que ara, naturalment, aproven complaguts que Madrid prengui el control de TV3 i Catalunya Ràdio. Potser algun d’ells fins i tot s’oferirà voluntari per fer-hi de censor unionista...
En qualsevol cas, les conseqüències de l’arrenglerament del PSOE a favor d’aplicar l’article 155 són enormes. Després d’haver beneït, a remolc del PP, la suspensió de l’autonomia i la destitució del govern català, ¿quina credibilitat té Pedro Sánchez per promoure una reforma constitucional de tipus federalista i per arrossegar-hi Rajoy? ¿On queden les seves invocacions a l’estat plurinacional? ¿I aquell reconeixement, inscrit en la Declaració de Barcelona del juliol passat, de “les aspiracions nacionals de Catalunya”? Quines “aspiracions nacionals”, amb el Parlament emmordassat, la Generalitat intervinguda, els Jordis a la presó i el president camí de ser-hi?
En un nivell diferent, el PSOE ha dinamitat qualsevol hipotètica aliança amb Podem i, per tant, la possibilitat d’esdevenir a mitjà termini alternativa -o part d’una alternativa- de govern a Espanya. Com que, simultàniament, el suport a l’article 155 representa un altre torpede, potser el definitiu, sota la línia de flotació electoral del PSC, això vol dir que el partit socialista mai més no aconseguirà a Catalunya una xifra de diputats al Congrés que tingui dos dígits. Per tant, o el PSOE restarà de manera indefinida en una oposició dòcil i impotent, o formarà part d’un executiu de concentració nacional espanyola, fent de coartada dels de Rivera i els de Rajoy.
Com qualsevol transformació històrica de gruix, el procés català ha causat i causarà baixes, tant pròpies com alienes. Entre aquestes últimes ja hi podem comptar la d’aquell PSC que era l’antídot, la vacuna contra el PP -“Si tu no hi vas, ells tornen”- i, per tant, la d’un PSOE del qual podien ser ministres Ernest Lluch i Joan Majó.
