En Jorge i el dimoni
Com vostès saben, el senyor Jorge Fernández Díaz és allò que als Estats Units en diuen un born again christian, un cristià renascut. Vaja, que després d'haver passat les primeres quatre dècades de la seva vida –que desitjo ben llarga– en una actitud diguem-ne receptiva davant dels plaers d'aquest món (una mica com aquell altre polític que ara no cal anomenar, de qui es deia que era demòcrata de cintura en avall i cristià de cintura en amunt), cap al 1991 en Jorge va experimentar una autèntica conversió. Curiosament, aquesta caiguda del cavall no va tenir lloc a Lourdes, ni a Fàtima, ni a Mendjugorje, ni tan sols a Torreciudad, sinó a Las Vegas (Nevada). Que l'Altíssim escollís aquell antre de perdició ple de casinos, màquines escurabutxaques, senyoretes lleugeres de roba i divorcis instantanis per a redimir l'esgarriat Fernández Díaz és un fenomen remarcable que indica no se sap si la magnitud dels pecats de l'interfecte o les ganes que el Senyor tenia de recuperar-lo.
Sigui com sigui, des d'aleshores Jorge Fernández es va anar transmutant en un catòlic fervorós, vorejant l'integrisme, i aquesta evolució personal trobà la seva traducció en l'esfera política. El jove seguidor d'Adolfo Suárez, el dirigent i candidat del quasi socialdemòcrata CDS, aquell que més tard, ja en els rengles d'AP-PP a Catalunya, havia representat l'alternativa moderada i "catalanista" als esgarips d'Alejo Vidal-Quadras, es transformà des de les acaballes del segle XX en un exponent de l'ala més conservadora, tradicionalista i –en termes de moral i costums– ultramuntana del PP d'Aznar i Rajoy, així com en un croat infatigable contra l'independentisme català.
Que, essent ministre de l'Interior (2011-2016), atorgués condecoracions policials a diverses Mares de Déu, o que expliqués amb tota naturalitat en una entrevista que tenia un àngel de la guarda –de nom Marcelo– a manera d'assistent tant personal com ministerial sense sou, són coses que serien molt difícils de trobar en un altre membre d'un govern occidental, durant la segona dècada del segle XXI. Encara ho seria més que, després de publicar-se les cintes de la seva famosa conversa conspirativa amb Daniel de Alfonso, no dimitís de forma immediata.
Actualment, a la fi d'una carrera política de quaranta-un anys, Jorge Fernández Díaz gaudeix de la merescuda jubilació, però –pel que es veu– no es resigna a deixar de fer apostolat, i sembla que durant aquest passat confinament ha difós per les xarxes un vídeo sensacional. Sensacional, sí, perquè revela una conversa privada del juny del 2015 entre l'encara ministre i el papa emèrit Benet XVI; i perquè en fer-ho així obre una via d'interpretació –una grille de lecture, que dirien en francès– radicalment nova sobre el gran tema de la política espanyola del darrer decenni: el conflicte català.
Segons explica, Fernández li demanà al papa Ratzinger que resés per Espanya, perquè "vostè sap els problemes que tenim; i em vaig referir especialment a Catalunya". I aleshores el pontífex bavarès li va fer la brutal confidència: "El diable vol destruir Espanya". Per què? Perquè el Maligne sap "els serveis prestats per Espanya a l'Església de Crist": l'evangelització d'Amèrica, el paper en la Contrareforma, la persecució religiosa dels anys trenta... El diable es rabeja amb els millors, i per això vol destruir Espanya.
És fàcil imaginar el ministre trasbalsat i tremolós... fins que Benet XVI el tranquil·litzà: Satanàs no ho aconseguirà; n'hi haurà prou que s'apliquin "les quatre eines necessàries per derrotar el diable en aquesta batalla", que són la humilitat, l'oració, el sofriment i "la devoció a la Santíssima Verge".
És una recepta magnífica però, o bé ens ha arribat mutilada, o tant Jorge Fernández com els seus correligionaris del PP van interpretar-la de manera molt sui generis. Per evitar la ruptura d'Espanya, ¿el papa emèrit no es referí a la Fiscalia afinadora, ni a la policia patriòtica, ni a les intoxicacions periodístiques, ni als piolins, ni al 155, ni als jutges Llarena i Marchena, ni a la FAES, ni...? Amb franquesa, durant la tardor del 2017 i després, jo no vaig veure Rajoy, Soraya, Zoido i companyia ni humils ni entregats a l'oració o a la devoció mariana, sinó més aviat consagrats a la repressió. I, si parlem de sofriment, venen al cap sobretot els votants apallissats l'1-O, els centenars de processats, els líders condemnats pel Suprem, el major Trapero, no pas els companys de causa de Fernández Díaz.
En fi, Jorge, en nom de la nostra vella relació avui truncada permet-me donar-te algunes notícies que potser et disgustaran: Espanya ja no és "martillo de herejes y luz de Trento", la Inquisició fou abolida el 1820, el Concili Vaticà II ha complert més de mig segle i la Constitució de 1978 estableix un Estat aconfessional. I sort que la conversa romana d'ara fa cinc anys no la vas tenir amb el papa Francesc, perquè temo que t'hauria llançat escales avall...
