Indigència intel·lectual i moral

A Europa la xenofòbia creix, conreada i explotada per partits ultres que ja tenen presència en quasi tots els Parlaments del continent, mentre la Comissió Europea fia tota la seva política migratòria a les expulsions i renuncia a imposar als estats quotes d'acollida. A Lesbos la població autòctona de l'illa encercla i hostilitza els immigrants sortits de l'incendi de Mória. Més a prop nostre, totes les enquestes pronostiquen l'entrada de Vox al Parlament de Catalunya, quan se celebrin eleccions...

Però no cal patir, que les esquerres de debò ja s'han arremangat per plantar cara al problema. Dimecres passat, a iniciativa del grup que capitaneja Manuel Valls –Valls, el mercenari de luxe, el multimilionari consort, el ministre de l'Interior partidari de la manière forte, el deportador de gitanos..., tot un referent de l'esquerra europea–, el ple de l'Ajuntament de Barcelona acordà retirar la medalla d'or de la ciutat a Heribert Barrera, traspassat el 2011, per "xenòfob". Com diu el refrany castellà (i, probablement, racista), a moro muerto, gran lanzada.

És evident que ni el senyor Valls ni la senyora Eva Parera –encarregada de les basses besognes del seu grupet municipal–, ni la senyora Janet Sanz ni el senyor Marc Serra –ambdós dels comuns–, ni tan sols l'alcaldessa Colau, no saben gaire res de qui va ser Heribert Barrera, fins al punt que li canviaren el segon cognom, de Costa a López. Però, contra el que potser uns han cregut a partir d'alguna piulada de Twitter i altres han fingit creure per pura mala fe, Barrera no era ni un negrer de la casta d'Antonio López, ni un dirigent del Ku Klux Klan, ni un Salvini, ni un Abascal.

Fill d'un obrer cenetista promogut a diputat i conseller de Treball de Macià i Companys, soldat voluntari de l'Exèrcit Popular durant la segona meitat de la Guerra Civil, empès a un exili on es formà com a químic, des del seu retorn a Catalunya el 1952 Heribert Barrera procurà –malgrat la gelor del franquisme– mantenir tèbies les brases d'aquell que havia estat fins al 1939 el partit hegemònic del país, Esquerra Republicana. El 1977, contra tot pronòstic i a pesar de les traves legals, d'aquelles brases en sorgí una flama, i el 1980 el vell lluitador aconseguí la presidència del Parlament de Catalunya gràcies a un pacte amb Jordi Pujol que alguns no li van perdonar mai. Tal vegada aquesta rancúnia explica el vot del PSC l'altre dia. Perquè Collboni potser no, però Iceta segur que recorda bé l'amarga frustració dels seus en veure escapar-se'ls aquell govern català sobre el qual creien tenir un dret natural.

Sense haver-hi mantingut mai una relació estreta, vaig tractar esporàdicament Heribert Barrera al llarg de tres decennis. En actes institucionals, en congressos del seu partit durant els anys que el dirigí i més tard. L'abril del 2010 sostinguérem una conversa de dues hores sobre la seva activitat clandestina dels anys 1950-1960; i encara, a finals del 2011, em tocà copresentar el seu llibre pòstum, una biografia de Cambó de gairebé mil pàgines. I no, Barrera no era un racista ni un xenòfob. Mai, ni com a líder de partit, ni com a activista cívic, ni com a diputat constituent, ni com a membre o president del Parlament català, mai no tingué cap comportament ni mostrà cap actitud que puguin ser titllades de xenòfobes o racistes.

Era, això sí, un home del seu temps. Nascut el 1917, format com a persona i com a científic abans del 1950, les seves idees –sobre les "races", sobre l'homosexualitat, sobre les dones...– tenien poc a veure amb les que avui considerem acceptables. No crec que diferissin gaire de les que, per exemple, tenia en privat el pintor Xavier Valls, el pare de monsieur Valls, sis anys més jove que l'Heribert. La dissort, o l'error, d'aquest va ser, ja més que octogenari, deixar-se fer un llibre-entrevista de voluntat provocadora i dur-lo a la impremta sense passar cap filtre. Tot i aquesta penosa relliscada, Barrera era un colós en comparació amb els Catons de via estreta que l'han censurat. M'hauria agradat veure'ls al front del Segre...

El mateix dimecres 23, arran del pregó de la Mercè pronunciat per Tortell Poltrona, el regidor Manuel Valls tuitejà amb indignació: "Prou de relats falsos, de mentides i d'atacs contra la democràcia espanyola". No, senyor Valls, no: allò que ataca i danya la diguem-ne democràcia espanyola no és la lectura d'una carta de Jordi Cuixart, sinó la conducta escandalosa del rei emèrit. Per mentides i falsedats, les que impregnen el sumari de la Gürtel o la instrucció del cas Kitchen, amb el seu antic homòleg Jorge Fernández Díaz en un rol estel·lar. Ataca la "democràcia" espanyola el fet que tres dels seus màxims fiscals estiguin "ideològicament contaminats", segons denuncia llur col·lega Luís Navajas. També la desprestigia que aculli desferres polítiques com vostè, ni que sigui en un paper tan per sota de les seves ambicions.