Uns tan bé i altres tan malament

Bé, doncs ja ho saben, eh: l’independentisme està a les últimes, trencat, desmotivat, en una crisi terminal. Segons les edicions d’El Mundo, La Razón, Abc i El País de diumenge passat, la vigília es va viure una “Diada de mínimos”, una “Diada en decadencia”, “La Diada del desánimo”, amb “División independentista y menos participación”. Per a Societat Civil Catalana, va ser “el funeral cívic d’un procés tòxic i esgotador”, una “cerimònia de comiat”.

Pel que fa al govern de Pere Aragonès, aquest es troba -segons dictamina diàriament l’extensa coral de columnistes, editorialistes, vinyetistes i altres Joaquins Luna de l’unionisme nostrat- escindit entre els dos partits que l’integren, amb consellers d’un bàndol que discrepen sense manies dels de l’altre, en un clima de desori que ens ha fet perdre els 1.700 milions d’euros previstos per a l’ampliació de l’aeroport. El PSC, per la seva banda, es mostra escandalitzat que els independentistes, després d’haver guanyat les eleccions, segueixin propugnant la independència i no vulguin “girar full”. On s’és vist?

En canvi, el sistema político-institucional espanyol es troba, aquest estiu del 2021, en un moment dolç de plenitud, esplendor i prestigi. Fa vuit dies, sense anar més lluny, en un acte del màxim rang protocol·lari presidit per Felip VI, el més alt representant del poder judicial -que té el mandat caducat des de fa més de mil dies, però vaja...- es va permetre amonestar severament el cap del poder executiu, el president Pedro Sánchez, per la concessió dels indults als líders independentistes. Ho va fer des d’una defensa escandalosament corporativista de la cosa jutjada, menyspreant la prerrogativa de gràcia que posseeix el govern i amb afirmacions que, vistes en perspectiva històrica, fan escruixir: “La justícia no és, ni ha sigut mai, un obstacle per a la pau, sinó l’instrument fonamental per salvaguardar l’ordre jurídic i, per tant, la convivència pacífica entre els ciutadans”. I tant! Que els ho preguntin, si no, als condemnats pel Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo (1940-1963) o als processats pel Tribunal de Orden Público (1963-1977), el predecessor immediat de l’Audiència Nacional.

I si el respecte per la divisió de poders és escrupolós, si la legitimitat de la cúpula judicial és màxima, què direm de la institució monàrquica? Per descomptat que l’actual cap de l’Estat no hi té res a veure -només n’és el fill i l’hereu, però això són tecnicismes genealògics...-. Ara, que qui encarnà durant quatre dècades la monarquia restaurada (per Franco, és clar, ja sabem que ningú no és perfecte...), qui fou presentat com Joan Carles el Democratitzador, qui diuen que salvà les llibertats el 23-F-1981, sigui ara un empestat polític del qual la Fiscalia del Tribunal Suprem sospita que ha estat un comissionista internacional, un traficant d’influències, un blanquejador de capitals i un defraudador a la hisenda pública, això potser sí que erosiona una mica -només una mica- la imatge i la reputació globals del Regne d’Espanya, no troben? 

Com va escriure ja fa setmanes el notari López Burniol -un cultivadíssim amateur d’histoire-, només hi ha hagut un monarca espanyol modern que hagi sofert un descrèdit i una condemna morals comparables al cas de Joan Carles I: la seva rebesàvia Isabel II, a qui els escàndols derivats de la seva conducta personal i de la corrupció que afavorí li van costar la pèrdua del tron, trenta-sis anys d’estranyament (confortable, això sí) i la mort a l’exili. ¿Serà Abu Dhabi per a l’emèrit allò que fou París per a la seva avantpassada?

De  tota  manera, cal no deixar-se impressionar per aquests detalls perquè -com ja hem dit- el règim espanyol del 1978 gaudeix avui d’una salut, d’una estabilitat i d’una vigoria immillorables. Vegin, si no, l’exemple de l’executiu de coalició entre PSOE i Unides Podem que encapçala des del gener de 2020 el senyor Sánchez Pérez-Castejón. A diferència d’allò que ha passat i passa amb els governs catalans Junts-ERC, a la Moncloa regna entre els dos socis una harmonia perfecta, sense ni el més lleu grinyol o espurna. ¿La pujada del salari mínim? ¿La creació d’una elèctrica pública per tal de frenar l’increment del rebut de la llum? ¿La retirada política de l’eximprescindible i carismàtic Pablo Iglesias? Res, anècdotes sense cap importància.

Vaja, acabem de tenir un exemple proper de la granítica cohesió del govern PSOE-UP. Dimecres passat, la ministra de Transports Raquel Sánchez compareixia a Barcelona i anunciava la retirada del projecte d’ampliació del Prat com si es tractés d’un càstig bíblic pel nostre mal cap. L’endemà la seva companya i formalment superiora de govern, la vicepresidenta Yolanda Díaz, visitava la Ricarda en companyia de l’alcaldessa Colau, i ambdues es manifestaven plenes de satisfacció davant la fi d’un projecte “invasiu i depredador”, “incompatible” amb els compromisos mediambientals de l’executiu espanyol. ¿Vostès han sentit algú vinculant a aquestes discrepàncies social-podemites la pèrdua dels 1.700 milions? ¿Per a què, si es pot carregar el mort als independentistes?