Flaires de tripartit

Permetin-me començar amb un aclariment terminològic: quan, en aquest article o en qualsevol altre text, al·ludeixo als governs dels presidents Maragall i Montilla com a “tripartits”, ho faig amb ànim purament descriptiu –governs formats per tres partits– i per economia d’espai, sense cap voluntat despectiva o pejorativa. Només des d’una hipersensibilitat malaltissa (però que existeix, encara avui) es pot sostenir que no anomenar els executius del 2003 i el 2006 “govern Catalanista i d’Esquerres” i “govern de l’Entesa Nacional pel Progrés”, respectivament, és una forma de menyspreu dretà contra aquelles esforçades experiències polítiques.

I bé, quan el 14 de desembre del 2003 se signà el Pacte del Tinell, les tres forces que el rubricaren podien dipositar en l’acord expectatives raonables de rendibilitat. Per al PSC, es tractava de trencar el malefici del 1980 i conquerir per fi, després d’un quart de segle de frustracions, el costat muntanya de la plaça de Sant Jaume. Per a Iniciativa, hereva del PSUC, era l’única fórmula capaç de retornar-los al govern català després de la Guerra Civil (si descomptem la gasosa experiència de la Generalitat provisional amb el president Tarradellas). Per a Esquerra –que tenia la clau aritmètica de l’operació– l’objectiu estratègic era allunyar Convergència del poder, afavorir-ne així la desintegració, recollir-ne bona part del patrimoni socioelectoral i, d’aquesta manera, arrabassar-li la primogenitura del nacionalisme polític.

Aquelles expectatives –la consolidació del PSC com a nova força de govern de la Generalitat, el sorpasso d’ERC sobre CiU...– no es van complir durant el primer tripartit i encara menys durant el segon, a causa sobretot del descarrilament del procés neoestatutari. De fet, al llarg del septenni 2003-2010 el bloc governant PSC-ERC-ICV havia perdut gairebé vuit-cents mil vots i 26 escons, i cadascuna de les tres sigles també va perdre aviat –excepció feta de l’incombustible Iceta, of course– els dirigents que havien impulsat la recepta tripartita.

És lògic, doncs, que en la memòria col·lectiva de les organitzacions implicades el concepte de “tripartit” hagi deixat una empremta profunda. Un record que deu haver reviscolat darrerament, arran de la campanya de declaracions desfermada des de Catalunya en Comú propugnant, per a després de les properes eleccions catalanes, un tercer tripartit entre Esquerra, el PSC i els comuns.

Que els grans propagandistes d’aquesta hipòtesi siguin Ada Colau, Jéssica Albiach, Joan Mena, etcètera, resulta ben lògic: igual que els seus antecessors d’Iniciativa el 2003, no hi tenen res a perdre i ho tenen tot a guanyar; un vicepresident i ministres a Madrid, l’alcaldia de Barcelona i a sobre consellers a la Generalitat, això sí que fora tocar el cel amb els dits, a manca de poder-lo assaltar... Ara, pel que fa a les altres dues peces del triangle, el càlcul de costos i beneficis ja resulta més complicat.

Amb referència al PSC, i a banda dels mals records deixats pel tripartit Montilla, el problema és que l’escenari polític català del 2020 té poc a veure amb el de dues dècades enrere. ¿Podrien els socialistes intentar reabsorbir a les urnes bona part dels electors fugats a Ciutadans, i després pactar un govern amb autodeterministes i independentistes? ¿És compatible voler satel·litzar el catalanisme light de centredreta (Units per Avançar, Lliures, Lliga Democràtica...) i tot seguit aliar-se amb uns comuns que defensen impostos "confiscatoris" i una Esquerra que ni pot ni vol renunciar a la independència?

Als republicans, la decisió de prioritzar l’eix ideològic sobre l’eix nacional els va sortir molt malament en la primera dècada del segle XXI; i això que encara no s’havia produït l’eclosió independentista. Ara, quan encetem la tercera dècada, fa la impressió que alguns confonen l’acord per a la investidura de Pedro Sánchez i la renúncia tàcita a la unilateralitat amb la metamorfosi d’ERC en una Convergència pujolista 3.0. Els qui ho creguin així s’equivoquen; primer, perquè no veig ni Oriol Junqueras, ni Marta Rovira, ni Pere Aragonès ni cap altre dirigent d’Esquerra abdicant dels seus principis a canvi d’uns rosegons de poder autonòmic; i segon, perquè en cas que s’hi sentissin temptats, saben que Junts per Catalunya, o el puigdemontisme, o com se’n hagi de dir, es llançaria sobre l’ocasió amb unitat i energia retrobades, i els devoraria electoralment.

Amb això no estic dient que l’eix ideològic dreta-esquerra hagi desaparegut de la política catalana per sempre més. Dic que aquesta taula de negociació entre governs encara per estrenar haurà de produir molt més que bones paraules, gestos de distensió i promeses sense data de venciment, abans que l’eix dreta-esquerra torni a tenir veritable força. Dic que només la llibertat dels presos i exiliats polítics, un canvi de rasant en l’autogovern de Catalunya i una renúncia explícita del bloc de govern espanyol al 155 i a la repressió podrien posar en l’horitzó un tercer tripartit d’esquerres; i no són objectius fàcils. Tota la resta és confondre els desitjos amb la realitat.