'Los extremeños se tocan'

Com saben, dijous passat l’Assemblea d’Extremadura aprovà, amb els vots favorables de 59 dels seus 65 membres (30 del PSOE, 27 del PP, un de Cs i un de Vox, trànsfuga del PP), una moció que transmet “al govern d’Espanya el suport del poble extremeny [...] per a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució de manera ferma, amb l’amplitud i durada que es requereixi, per frenar el desafiament independentista català”. L’acord del Parlament de Mèrida apunta explícitament contra la immersió lingüística, propugna “el control de la televisió pública catalana per part de representants de l’Estat” i suggereix fer el mateix amb els Mossos d’Esquadra.

Com que no crec que l’ADN dels extremenys contingui cap gen de la catalanofòbia, ni que l’herència dels 'conquistadores' es projecti ara sobre Catalunya, em sembla pertinent preguntar-se si aquesta quasi unanimitat parlamentària en favor d’una repressió que no és pas competència dels diputats que la reclamen té alguna explicació racional. Una explicació més enllà de la indecent demagògia del PP, que va promoure la iniciativa, vull dir.

I penso que sí, que la té. Quan, a partir del 1983, calgué començar a construir des del no-res (perquè abans no havia existit mai un espai institucional anomenat Extremadura) una cultura política de la flamant comunitat autònoma, els dirigents d’aquesta comunitat van decidir fer-ho explotant els complexos d’inferioritat dels seus conterranis i inventar-se un antagonisme amb Catalunya sobre la base –primària i populista– del “pobres contra rics”, de tal manera que qualsevol progrés de l’autogovern català fos percebut a Càceres i Badajoz com un greuge i una amenaça.

Naturalment, el gran arquitecte –i el gran beneficiari electoral– de la construcció d’aquest relat va ser Juan Carlos Rodríguez Ibarra. President de la Junta d'Extremadura durant vint-i-quatre anys (més que Pujol), aquest peronista de secà va fonamentar la seva llarguíssima hegemonia sobre el clientelisme i el caciquisme de portes endins i sobre el discurs anticatalanista –o, ras i curt, anticatalà– de portes enfora. Ja a la dècada del 1980 havia carregat més d’una vegada contra “una burguesía catalana supremacista y racista, que quiere fábricas para ellos y que andaluces, extremeños y gallegos vayamos allí a trabajar”. Va ser especialment cèlebre la seva exigència que, “si Cataluña se independiza, devuelva a las 150.000 personas que nos fueron sustraídas, más sus hijos y sus nietos”. Es tractava d’un plantejament, aquest sí, etnicista (els nets dels extremenys emigrats a Catalunya seguien essent extremenys, ho volguessin o no...) i d’una visió fulletonesca de la història, com si els empresaris catalans haguessin anat a Extremadura a caçar treballadors amb el llaç, a la manera dels negrers a l’Àfrica subsahariana.

Els dirigents històrics del PSC podrien escriure un llibre recollint tots els exabruptes rodriguezibarrescos que van haver d’entomar durant decennis, incloses les repetides demandes al PSOE de trencar amb el PSC i refundar la Federació Socialista Catalana. Segons el 'bellotari' extremeny, Maragall era un “cretino”, Carod-Rovira “tonto”, Mas un èmul de Hitler, etcètera. Però, protegit per la seva filiació guerrista i, sobretot, pels èxits a les urnes, Rodríguez Ibarra seguí regnant fins a la retirada voluntària del 2007.

En tot cas, i vista la docilitat amb què la majoria d’extremenys havien comprat aquest “victimisme preventiu”, el successor i correligionari d’Ibarra, Guillermo Fernández Vara, el mantingué entre el 2007 i el 2011, i el popular José Antonio Monago fins i tot l’exacerbà del 2011 al 2015. Segurament recorden aquella rèplica a una crítica de l’alcalde Xavier Trias sobre la rendibilitat de portar l’AVE a Extremadura: “Si ten collon, me lo diu a la cara”. Retornat al poder fa quatre anys i amb eleccions d’aquí quatre mesos, el socialista Fernández Vara es doblegà sense problemes a la moció del PP sobre el 155.

I era natural, perquè allò que va votar l’Assemblea d’Extremadura el 17 de gener, Rodríguez Ibarra –que, un cop jubilat, pateix una veritable logorrea declarativa– ho exigeix des de fa un any i mig com a mínim. Pitjor encara: el juny del 2011 –sense Procés independentista a la vista–, l’expresident extremeny ja proposava eliminar els Mossos i tancar quatre canals de Televisió de Catalunya; “per reduir el dèficit”, afegia, que era tant com dir: en lloc de reclamar un finançament millor, que la Generalitat retalli despeses.

I és que, en el fons, totes les invocacions de la moció parlamentària extremenya a l’esperit de la Transició, a la unitat d’Espanya i a “la defensa incondicional dels símbols de l’Estat” amaguen malament un únic temor: que qualsevol canvi en la relació Catalunya-Espanya talli o redueixi els fluxos fiscals que beneficien Extremadura. El mateix Rodríguez Ibarra –que, a còpia de parlar tant, alguns cops diu la veritat– ho reconegué, en un debat universitari a Sevilla, el març del 2016: “Necesitamos a Cataluña para hacer un proyecto de igualdad en mi país, porque Cataluña tiene una renta más alta que el resto”.