Euskadi: la derrota d’Aznar
En les anteriors eleccions al Parlament Basc, les del 2016, el Partit Popular hi obtingué 107.771 sufragis, el 10,17% del total, que es van traduir en 9 escons. Ciutadans, per la seva banda, n’aconseguí 21.477 (el 2,02%), que van deixar els taronges sense representació parlamentària. Finalment, Vox aplegà unes marginals 771 paperetes, el 0,07%.
Abans-d’ahir, en uns comicis marcats pel covid-19, la coalició autonòmica entre PP i Cs va atraure 60.299 vots, un 6,8% dels dipositats a les urnes. En comparació amb els 129.248 vots (12,19%) que els dos partits havien captat separadament quatre anys enrere, descomptada la caiguda de la participació i àdhuc considerant el 2% de les paperetes captades per Vox, les dretes espanyolistes han perdut gairebé quatre punts percentuals i tres escons. Una prova més que, en política, les coalicions mai no sumen: o multipliquen, o resten.
Un cop tancat l’escrutini de diumenge a la nit, hem sentit repetidament atribuir el fracàs a les limitacions del candidat de PP+Cs a lehendakari, Carlos Iturgaiz; o al líder estatal del PP, Pablo Casado; o a les contradiccions creixents que els dos partits, tot presentant-se del bracet a Euskadi, dibuixen en l’àmbit de la política espanyola. Però fora injust desconèixer que l’aposta per Iturgaiz, la decisió d’aliar-se amb Cs malgrat la insignificança dels d’Arrimadas en aquella comunitat, el cop de timó imposat al PP basc i resumit en la caiguda d’Alfonso Alonso, tot això té un autor intel·lectual i uns corifeus fervorosos: José María Aznar i la FAES.
Des de principis d’enguany, el think tank aznarià no ha deixat de descriure en termes apocalíptics qualsevol decisió del govern de Pedro Sánchez referida a Euskadi. Transferir la gestió de la Seguretat Social al govern basc, per exemple, era “el comienzo de la ruptura de la caja única de la Seguridad Social, un paso fundamental en el desmantelamiento del Estado y el debilitamiento de la Nación Española”, s’afirmava el 20 de febrer.
També el 20, però de gener, Aznar López pronuncià a Bilbao una conferència doctrinal, d’aquelles pensades per marcar el rumb ideològico-polític del partit que ell –aquesta és l’autopercepció de l’expresident– va treure de la misèria i portà per primer cop a la Moncloa. La idea força del sermó era “la reivindicación española del País Vasco”, la necessitat de “fortalecer la idea de nación española en el País Vasco”. Per descomptat, les referències a “los herederos políticos de ETA” hi van abundar, i la desqualificació del PSE-PSOE fou total:“Los socialistas vascos han renunciado a ser una alternativa al nacionalismo; desde hace mucho, se resignaron a ser su escolta”. Però sobretot Aznar va consagrar “el significado político de las víctimas asesinadas” com un tabú perpetu que fa “intolerable pretender que los objetivos históricos de ETA puedan orientar ningún tipo de reforma estatutaria”.
I bé, un mes després –el passat 23 de febrer–, Casado escombrava d’una manotada la línia foralista del PP basc, fulminava Alfonso Alonso i el substituïa com a cap de cartell per un Carlos Iturgaiz que, al marge de les virtuts i els defectes polítics que pugui tenir, senzillament representa una altra època. Líder del PPPV des del 1996 fins al 2004, Iturgaiz resta associat a uns anys tràgics i heroics, a l’impacte de la mort de Miguel Ángel Blanco el juliol de 1997, al mandat del ministre Jaime Mayor Oreja, al rumb ultraconservador i ultraespanyolista de María San Gil, etcètera.
Però del covard assassinat de Blanco han passat 23 anys, una generació; i el darrer atemptat d’ETA va tenir lloc el març del 2010, fa una dècada. Pretendre mantenir congelat en el temps el clima polític i moral d’aquells anys de plom no tan sols és absurd, sinó que va en contra de la naturalesa humana. I encara que PP+Cs hagin fet gestos de camuflatge com ara la compareixença d’Arrimadas i Casado a la Casa de Juntes de Gernika, intueixo que a molts electors bascos allò els semblà més un escarni que altra cosa: ¡la líder de Ciutadans en el recinte que simbolitza tot allò (la foralitat, els drets històrics, el concert...) que Ciutadans ha volgut suprimir sempre!
D’altra banda, la campanya paral·lela de la FAES no ha deixat als candidats gaire marge de maniobra, ni als electors gaire marge de dubte: “¿Puede el Gobierno pactar con los testaferros de ETA la derogación de la reforma laboral...?” El PNB només busca sempre "sacar tajada", i competeix amb EH Bildu en l’art de “renegar de España mientras se la ordeña”. El nord d’una política ben espanyola a Euskadi és “hacer efectiva la derrota de ETA”.
En aquestes condicions, potser els resultats obtinguts per PP+Cs abans-d’ahir a Euskadi encara s’han de considerar prou acceptables. Si arriben a enviar-hi a fer campanya Cayetana Álvarez de Toledo haurien estat, sens dubte, pitjors; i millors els de Vox.