Estem tan malament?
Certament, la situació de l’independentisme no és ara mateix per tirar coets: la Generalitat acèfala a causa de la inhabilitació del president Torra; el govern bipartit instal·lat en el recel i el marcatge recíproc entre els dos socis que l’integren; cap perspectiva immediata de solució a la problemàtica de les persones condemnades en el judici del Procés o imputades en altres sumaris; i, mirant cap al febrer, una dinàmica centrífuga que pot posar els votants sobiranistes en la necessitat de triar entre mitja dotzena de paperetes diferents.
I, tanmateix, si observem l’atmosfera política i el clima d’opinió imperants a Madrid, res no fa pensar que a la Corte considerin vencido y desarmado el ejército separatista; més aviat al contrari. Sens dubte, la pandèmia i l’estat d’alarma han injectat en l’escenari molta crispació, i han fet aflorar un cantonalisme madrileny que, sota les banderes de la llibertat econòmica i la tolerància, reivindica de fet l’hegemonia del tercet de la plaça de Colón, el dúmping fiscal i l’abús dels privilegis de la capitalitat. Un cantonalisme capaç de dir que el ministre Salvador Illa “ataca” Madrid per complaure els independentistes i fer mèrits com a futur presidenciable del PSC; o d’erigir la senyora Díaz Ayuso en l’heroïna, la maja en jefe d’un nou Dos de Mayo, ara contra “el tirano Sánchez” i el seu “gobierno criminal y totalitario” (això ho diu Vox).
Però no és només la batalla de Madrid. Des de la moció de censura del juny de 2018, els perdedors van considerar il·legítim el suport dels separatistas a l’entronització de Pedro Sánchez; i aquesta tesi, lluny de difuminar-se, s’ha aguditzat durant els darrers dos anys i mig. Segons escrivia fa unes setmanes el més assidu col·laborador català de la FAES, l’inefable Miquel Porta Perales, “el poder bien vale un indulto... o una reforma del Código Penal”. Tant una cosa com l’altra estan als llimbs, i els presos estan més engarjolats que mai, i de la taula de diàleg entre governs no n’hi ha notícia..., però figura que l’executiu de Sánchez es troba agenollat i captiu davant de Junqueras, i Puigdemont, i Bildu...
Pitjor encara: segons dictaminà fa quinze dies José María Aznar en persona, estem davant d’una crisi d’estat, vivim “un proceso de vuelta atrás, de deconstrucción constitucional e institucional, una deriva populista y autoritaria extraordinariamente peligrosa. Vivimos unos intentos muy claros de cambio de régimen, un intento de regresión hacia los momentos más oscuros de la historia de España. [...] Se trata de desmantelar la Constitución y dejarla inválida”, començant per “la deslegitimación de la Monarquía constitucional”, mentre “se pretende legitimar el proceso establecido en Cataluña”.
Resulta evident que una part d’aquests esgarips, d’aquest discurs apocalíptic sobre la liquidació del règim de 1978 i el “poder desproporcionado” que exerceixen les minories nacionalistes perifèriques, és una impostura, una mena d’alarmisme preventiu que pretén coaccionar, acomplexar el govern Sánchez i paralitzar-ne eventuals gestos de distensió. Però no tot és comèdia: només una por genuïna a l’enfonsament del sistema dins del qual són algú pot explicar que gairebé dues-centes persones s’hagin prestat a fer l’espantós ridícul del vídeo dels ¡Viva el Rey!
Impulsat per la nineta dels ulls d’Aznar, Cayetana Álvarez de Toledo, des de la seva plataforma quasi personal Libres e Iguales, el document aplega, del punt de vista polític, les escorrialles d’UPyD i Ciutadans (de Girauta a Rosa Díez, de Marcos de Quinto a Toni Cantó), els capitostos del PP i Vox (àdhuc l’espectre de Vidal-Quadras!) més algun españolazo del PSOE. Socioprofessionalment, reuneix toreros, bufons, acadèmics, federicos, bertines, la princesa del pueblo Belén Esteban i algun cortesà més o menys autèntic, en un còctel explosiu, una veritable antología de la zarzuela (amb minúscula..., o amb majúscula). Per acabar-ho d’adobar i fer-se una mica la màrtir, la marquesa Cayetana ha explicat que varen sol·licitar el crit de fervor monàrquic a molts altres pròcers, però “la inmensa mayoría dio la callada por respuesta”. Doncs, si el resultat de la jugada és evidenciar que una bona part de l’elit espanyola ja no vol associar el seu nom amb els de Felip VI i Joan Carles I, quina operació de màrqueting més galdosa, redéu!
Seriosament: la distingida promotora i els participants en el sensacional vídeo, ¿s’adonen que una iniciativa semblant seria senzillament inimaginable, inconcebible, grotesca a Suècia, als Països Baixos, al Regne Unit o en qualsevol altra de les consolidades monarquies avui existents a Europa? ¿Són conscients de la confessió de feblesa, de fragilitat, de vulnerabilitat institucional de la Corona que comporta haver cregut necessari aplegar i publicitar aquests cent vuitanta-tres visques al rei?
Quan la monarquia esdevé només la d’un hemisferi ideològic, polític i social, quan per fer-li visitar una porció del regne cal imposar-hi un estat de setge fàctic, aquella monarquia té els anys comptats. I bé, modestament, ¿l’independentisme català no ha contribuït de forma substantiva a aquest escenari?
