Esquerres i esquerres

HistoriadorComencem per la constatació empírica: els sectors progressistes europeus (mitjans de comunicació, organitzacions, càrrecs electes, figures intel·lectuals...) s’han mobilitzat més en defensa dels drets civils i polítics dels catalans independentistes al llarg dels darrers vuit o deu dies que els sectors progressistes espanyols al llarg dels darrers cinc o sis anys.

La detenció del president Carles Puigdemont en territori alemany, el 25 de març, i les altres euroordres contra diferents membres expatriats del Govern van convertir definitivament la crisi catalana en un afer internacional. Els efectes han estat immediats. A Alemanya mateix les esquerres (no només elles, però sobretot elles) no van trigar gens a manifestar la seva posició, des dels petits grups antifeixistes concentrats davant la presó de Neumünster fins a Die Linke, que ha qualificat de “vergonya” l’arrest de Puigdemont. El principal càrrec de govern d’aquest partit, el president de Turíngia, Bodo Ramelow, recordà a la cancellera Merkel que l’Alemanya nazi havia lliurat un altre president català, Lluís Companys, a les urpes assassines de Franco. Entre els opinadors, figures com el reputat periodista crític Jakob Augstein han escrit (a Spiegel Online ) reclamant asil per a Puigdemont, després d’afirmar que “un polític que lluita pels seus objectius amb mitjans pacífics no ha d’anar a la presó”.

A Escòcia qui exerceix la fervorosa defensa legal de la consellera Clara Ponsatí, l’advocat Aamer Anwar, no és només el rector de la Universitat de Glasgow sinó també un activista pels drets humans clarament arrenglerat a l’esquerra, impulsor des del 2001 de la Stop the War Coalition contra les invasions de l’Afganistan i de l’Iraq. A França -país momentàniament no implicat en l’afer- el líder de La França Insubmisa, Jean-Luc Mélenchon (quasi 20% dels vots a la primera volta de les presidencials del 2017), s’ha referit a “l’Europa de la policia política contra l’expressió dels pobles”. El seu rival socialista d’aleshores, Benoît Hamon, encapçala ara el nou partit Génération.s, que ha acusat Rajoy de “no respectar els fonaments de la democràcia” i de tenir “presos polítics i exiliats que van ser escollits en unes eleccions”.

A Portugal, i després que el diputat socialista Tiago Barbosa Ribeiro qualifiqués els empresonaments d’independentistes de “vergonya per a Europa”, ha estat tota l’esquerra parlamentària (PS, Partit Comunista, Bloc d’Esquerra i els Verds) la que ha aprovat a l’Assemblea de la República una resolució demanant una solució política que respecti “la voluntat del poble català i la salvaguarda dels drets socials i els altres drets democràtics dels pobles d’Espanya”. En fi, i sense exhaurir l’inventari, és rellevant l’article que van publicar l’altre dia a Le Monde escriptors del renom i del perfil de Roberto Saviano, Erri de Luca i Daniel Pennac, demanant l’alliberament dels presos polítics catalans.

I bé, si l’independentisme fos aquell moviment regressiu, feixistitzant i paraterrorista que l’establishment espanyol descriu, ¿li seria possible concitar posicionaments com els esmentats? ¿O per ventura tots aquells polítics, periodistes, partits i escriptors són idiotes, o estan comprats per l’or separatista? ¿O és que les esquerres espanyoles, des del PSOE fins a Podem, des de los de la ceja fins als paladins intel·lectuals de totes les “causes” situades lluny de casa, són més d’esquerres que les europees, i per això callan y otorgan davant l’estat d’excepció imposat a Catalunya?

A parer meu, la resposta és una altra, i és doble. D’una banda, i un cop més, es fa evident que la defensa de la sagrada unidad de la patria actua, en el camp de les forces teòricament progressistes, com el gran mecanisme inhibitori de qualsevol propòsit de reforma, transformació o canvi. Si la unitat d’Espanya -ara els més delicats en diuen “respecte per la Constitució”- està en risc, allò que s’imposa és el tancament de files, l’embolcallar-se amb la bandera i el propòsit comú d’esclafar el separatisme. En un moment així, els escrúpols democràtics, el respecte minuciós dels drets humans, el rigor jurídic, etcètera, només destorbarien...

Amb tot, estic disposat a admetre un segon element, que és la por. Em resulta versemblant que en els rengles socialistes i podemites, o entre aquells escriptors i artistes que tants cops s’han manifestat a favor o en contra d’això o d’allò, hi hagi alguna incomoditat davant dels empresonaments i les demandes d’extradició. Però ¿qui és el guapo que s’arrisca a ser titllat de traïdor, de còmplice dels enemics de la pàtria, i a perdre milions de vots, o a sofrir un boicot que li redueixi les vendes de llibres, o de discos, o de tiquets per als recitals, si depèn del mercat -electoral o cultural, tant li fa- espanyol?

Així, entre el segrest emocional i el xantatge tàcit, hem arribat al tristíssim punt on som: al punt en què -amb algunes honroses excepcions a les quals un dia caldrà retre homenatge-, a Espanya l’única esquerra audible és l’esquerra de l’“¡A por ellos!”