L’Espanya Global, en globus
Oi que, quan veiem un popular esportista protagonitzant l’anunci televisiu d’un cotxe, a ningú no se li acut que, a banda de les seves habilitats amb la raqueta o la pilota, l’esportista en qüestió sigui un expert en mecànica i disseny que avali les qualitats tècniques del vehicle? Oi que, fins i tot si l’anunci és d’una crema de verdures i el protagonista és un conegut cuiner, no ens creiem que aquest cuiner garanteixi l’exquisidesa gastronòmica del producte que promociona? És simplement publicitat, i l’esportista o el cuiner posen –a canvi de la corresponent remuneració– la seva imatge al servei d’una determinada marca comercial. Doncs crec que és des de la mateixa clau de lectura que cal contemplar el ja famós vídeo 'This is the real Spain'. Amb dues petites diferències: que, en aquest cas, es tracta d’una iniciativa pública finançada amb els diners de tots, per molt que els que hi apareixen no cobrin; i que aquí no es tractava de cantar les excel·lències d’un automòbil o d’una sopa, sinó d'una cosa tan delicada, subtil i complexa com “la democràcia espanyola”.
La mare política i no sé si intel·lectual del vídeo és la secretària d’estat d’Espanya Global, Irene Lozano Domingo. Des del 1995 redactora i editorialista d’'El Mundo', després columnista d’'Abc', diputada al Congrés per UPyD entre el 2011 i el 2015, passà en dos mesos del partit de Rosa Díez al PSOE, simplement perquè a Ciutadans no li van fer una oferta prou atractiva. Amb aquest currículum, la senyora Lozano, opinant sobre l’independentisme català, té la mateixa credibilitat que Donald Trump parlant del canvi climàtic o del respecte a les dones. Per això la va vessar des de bon començament, parlant a la BBC dels presos polítics catalans com si ja estiguessin condemnats.
Els guionistes de 'This is the real Spain', des d’una lògica estrictament publicitària, han cercat un grapat de “famosos” que –igual que el tennista en l’anunci del cotxe o el cuiner en l’espot del brou concentrat– avalin, en els termes més vagues, les bondats del producte “democràcia espanyola”. En alguns casos, sense el menor indici d’expertesa: què deuen saber sobre el comportament quotidià de les institucions espanyoles el funcionari mexicà José Ángel Gurría (actual secretari general de l’OCDE) o el xef José Andrés, que viu i treballa als Estats Units des de fa tres dècades, i fins i tot és ciutadà nord-americà?
De tota manera, la presència estel·lar dins dels 62 segons del vídeo és la d’Ana Patricia Botín-Sanz de Sautuola O’Shea, presidenta del Banco Santander, la qual hi afirma que “la Constitució espanyola ens ha donat el marc adequat per encarrilar el període més llarg de llibertats, desenvolupament social i prosperitat econòmica de la nostra història”. Formulada més o menys al mateix temps que el Santander anunciava, per a l’exercici del 2018, uns beneficis de 7.810 milions d’euros, un 18% més que el 2017, la tesi de la prosperitat econòmica és irrefutable; almenys, la prosperitat d’alguns. Ara, això no demostra res sobre la pulcritud del sistema polític (Transparència Internacional situa Espanya com el 9è país de la UE amb més percepció de la corrupció), sobre la independència judicial, sobre els comportaments dels cossos policials de l’estat, etcètera.
Com que es tracta d’una peça de pura propaganda, sense cap vel·leïtat informativa ni cap intenció de contrastar res, 'This is the real Spain' mostra alguns privilegiats (ja sigui per l’herència, pel talent o per la sort, i que consti que els tres factors em mereixen molt de respecte) que, naturalment, li troben al sistema polític del 1978 totes les gràcies. Ara bé, si ho haguessin preguntat als veïns d’Altsasu, o als amics i familiars de Pablo Hasél i de Valtònyc, o a algun professor associat d’aquells que cobren 400 € per fer una pila d’hores de classe al mes, o a qualsevol dels moltíssims pensionistes (la meva mare, sense anar més lluny) que ingressen 650 € de pensió mensual, ¿també haurien parlat del “període més gran de llibertats, desenvolupament social i prosperitat econòmica de la nostra història”? Res no és menys segur i, per tant, la secretària d’estat d’Espanya Global ha preferit no córrer riscos.
Sigui com sigui, no hem de perdre la perspectiva de les coses. Que “la nación más antigua de Europa” i “el Estado más descentralizado del mundo” no en tingui prou amb els seus centenars d’ambaixades i consolats, amb els seus milers de diplomàtics, i hagi hagut de crear una secretaria d’estat específica, i mobilitzar la primera banquera del país, i la cineasta (catalana i unionista) de moda, per contrarestar la campanya internacional d’uns independentistes estripats, populistes i supremacistes, d’uns pròfugs de la justícia als quals no escolta ni rep ningú, és una confessió de feblesa exterior sense precedents des de la mort de Franco. A Madrid hi ha hagut excés d’arrogància i de confiança en les cancelleries, desdenyant parlaments, mèdia i opinions públiques. I ara tot són corredisses.
