Un Dreyfus amb tricorni
La idea flotava en l’ambient, però algú l’havia de verbalitzar, i ha estat el secretari general del Partit Popular, Teodoro García Egea. El dissabte 30 de maig, des de Múrcia, el número dos de Casado –que és també campió internacional de llançament de pinyols d’oliva [sic] i, pel que es veu, historiador a estones perdudes– ho va dir, categòric: la persecució de Pedro Sánchez “ha convertit Pérez de los Cobos en el capità Dreyfus espanyol”.
Ara sortiran els aixafaguitarres de sempre i diran que no, que de cap manera. Sostindran que, si mirem al cas Dreyfus, el coronel de la Guàrdia Civil recorda més aviat tots aquells militars conservadors i ultranacionalistes (els generals Auguste Mercier o Charles-Artur Gonse, els comandants Armand du Paty de Clam o Hubert Henry, etcètera) que, en nom de l’esperit de cos, de l’honor de l’uniforme, de la raó d’estat i també de les seves fòbies personals, van aplicar a l’esclariment d’aquell afer d’espionatge la lògica del Todo por la Patria. I todo pot voler dir, tant si es porta quepis com tricorni, fabricar proves falses, manipular testimonis, fer informes esbiaixats o considerar que els drets humans, els individuals d’un capità d’artilleria injustament condemnat igual com els col·lectius de dos milions de ciutadans que volien votar, poden i han de ser sacrificats als superiors interessos de l’Estat i del règim.
No s’ho creguin pas. Tot això són falòrnies de rojos, bolivarians i separatistes. ¿Volen la prova definitiva, irrefutable, de la semblança entre Dreyfus i Pérez de los Cobos? En la defensa del capità jueu es van mobilitzar, a la França de finals del segle XIX, figures com Bernard Lazare, Georges Clemenceau, Charles Péguy, André Gide, Marcel Proust, Jacques Bizet, Anatole France, Léon Blum, Aristide Briand i un llarguíssim etcètera d’escriptors, artistes i polítics. I bé, a l’Espanya del 2020, en defensa del coronel de la Guàrdia Civil –“héroe de la democracia española”, ha estat proclamat– han sortit Ana Rosa Quintana, Federico Jiménez Losantos, Edmundo Bal, Lorena Roldán, Pablo Casado, Fernando Martínez-Maillo, Santiago Abascal, Ignacio Gil Lázaro, Carlos Iturgaiz, Cayetana Álvarez de Toledo o Isabel Díaz Ayuso, sense oblidar el Churchill de Cieza, el ja esmentat García Egea. ¿Vostès hi veuen alguna diferència qualitativa? Ah, sí: que al caliu del moviment dreyfusard va néixer la Lliga dels Drets de l’Home i del Ciutadà, i va quallar el nou concepte d’intel·lectual... Però al sud dels Pirineus tot això ja ho tenim superat, perquè fa anys que gaudim dels cervells i les idees de la Fundación FAES de José María Aznar.
I després hi ha la magnitud del càstig infligit en els dos casos. Alfred Dreyfus va ser condemnat a la degradació militar i a la deportació perpètua en un presidi d’ultramar, que finalment seria la desolada illa del Diable, a la Guaiana Francesa; allà, tenia prohibit parlar amb ningú, la correspondència li era censurada, l’alimentació era infame i dormia encadenat al catre, tot això sota un clima tropical. És cert que, de moment, el coronel Diego Pérez de los Cobos només ha estat cessat de la comandància del cos a Madrid, i traslladat a un destí burocràtic. Però convé no refiar-se'n. Al ministeri de l’Interior, el sinistre exmagistrat Grande-Marlaska està ordint la seva venjança. El dia més imprevist –potser a l’agost, quan els patriotes estiguin entre Dénia i Marbella– organitzarà en un recinte de la Benemérita –a Baeza, o a Valdemoro, o...– una truculenta cerimònia de degradació de l’heroic coronel: li trencaran el sabre, li arrencaran les tres estrelles de vuit puntes així com les condecoracions, li arrabassaran el tricorni... I després el deportaran, tal vegada a la més petita i deserta de les illes Chafarinas, a podrir-s’hi en solitud dins d’una barraca de quatre per quatre metres, talment com Dreyfus a les mal anomenades illes de la Salvació.
Per tant, no cal donar-hi més voltes: ja tenim el Dreyfus espanyol. Però ara, per culminar l’analogia, cal trobar l’Émile Zola espanyol. És a dir, la ploma tan prestigiosa com brillant que escrigui el Yo acuso demolidor sota l’impacte del qual caurà “el presidente más radical de la historia de España”, el nefast Sánchez, i amb ell s’esfondrarà el govern de coalició socialista-comunista-chavista que ocupa il·legítimament el Palau de la Moncloa.
I ¿qui pot ser el nou Zola d’aquest nou Dreyfus? Els candidats abunden: ¿Pedro J. Ramírez, Paco Marhuenda, César Vidal, Eduardo Inda, Arturo Pérez Reverte, Gabriel Albiac, Luis María Anson, Arcadi Espada, Alfonso Ussía...? Davant l’embarras du choix, suggereixo que es convoqui un concurs de mèrits, o de projectes d’article, i que el resolgui un jurat presidit per Isabel Díaz Ayuso, a qui li sobra el talent.
Pel que fa a quina capçalera farà el paper de L’Aurore el 1898, no cal patir. Els perezdeloscobosards –amb perdó pel neologisme– podran triar entre l'Abc, La Razón, El Mundo... Personalment, jo m’inclinaria per OK Diario. Sobretot, pel prestigi.
