Déu guardi la reina!

Com saben, el diumenge 5 d’abril al vespre, des del castell de Windsor on resta confinada, Elisabet II, reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, va adreçar un missatge televisat als ciutadans britànics i a tots els de la Commonwealth, organització de la qual ella és cap. Era el cinquè missatge no nadalenc de la sobirana en 68 anys de regnat, i el motivava l’emergència sanitària provocada pel covid-19. És per això que alguns comentaristes han fet analogies amb el que, sobre la mateixa matèria, havia pronunciat Felip VI d’Espanya el 19 de març.

Em sembla un exercici comparatiu improcedent, perquè -si parlem en termes de fonamentació històrica i de legitimació social- les actuals monarquies britànica i espanyola s’assemblen com un ou i una castanya. El d’Elisabet II l’altre diumenge va ser un missatge inspirador i tranquil·litzador, els accents churchillians del qual (“els que vinguin darrere nostre diran que els britànics d’aquesta generació van ser tan forts com els de qualsevol altra...”) resultaven genuïns: al capdavall, el primer primer ministre de la jove reina, el 1952, va ser Winston Churchill, no pas un Carlos Arias Navarro, ni un Mariano Rajoy.

També resultava pertinent i creïble l’al·lusió a la Segona Guerra Mundial, perquè aquella és l’experiència fundadora de la societat britànica actual -el National Health Service, per exemple, és fill d’aquell conflicte- i perquè, sense desdenyar les glòries imperials de l’època victoriana, va ser durant el sexenni 1939-1945 quan els Windsor -de nissaga alemanya, recordem-ho- es van guanyar definitivament la legitimitat com a titulars de la Corona, i l’autoritat moral com a símbols del seu país.

Lluny de ser filla o neta de cap sanguinària dictadura feixista, la monarquia britànica que Elisabet II encarna des de fa gairebé set dècades mostrà tot el seu tremp, justament, en la lluita contra el nazifeixisme. Després d’haver apartat del tron un Eduard VIII sospitós de vel·leïtats filohitlerianes (l’idil·li amb la divorciada Wallis Simpson va ser només la coartada), l’imprevist i quec rei Jordi VI i tota la seva família van complementar impecablement el lideratge polític de Churchill al capdavant del Regne Unit i de l’imperi, sobretot durant aquell any crític (juny 1940-juny 1941) en què els britànics es van quedar sols enfront d’un Tercer Reich en el zènit del seu poder.

En aquells dies del Blitz alemany sobre Anglaterra, mentre desenes de milers de nens i nenes eren evacuats a les zones rurals o fins i tot a ultramar per preservar-los dels bombardejos, algunes veus van suggerir que les princeses Elisabet i Margarida (de catorze i deu anys, respectivament) fossin enviades al Canadà, fora de l’abast de la Luftwaffe. Llur mare, l’esposa de Jordi VI, l’aristòcrata escocesa Elizabeth Bowes-Lyon, rebutjà la idea amb una senzillesa i una eficàcia pedagògica que no hauria millorat ni el mateix Churchill: “Les nenes no aniran enlloc sense mi. Jo no marxaré sense el rei. I el rei no se n'anirà mai”.

Hom diu que Hitler qualificà la reina consort britànica com “la dona més perillosa d’Europa”... En tot cas, els londinencs afligits per les bombes nazis van saber que, salvades totes les distàncies, la família reial compartia amb ells penalitats i perills, i això creà un vincle afectiu perdurable. Recordin la immensa popularitat que la queen mum conservà fins a la seva mort, el 2002, més que centenària. L’actual reina, que el 1940 ja feia la primera al·locució radiofònica en favor de la moral de la rereguarda, i que després serví com a conductora de l’Auxiliary Territorial Service, resta vinculada en la memòria dels britànics a aquells anys èpics, i ha sabut refermar aquella legitimitat d’origen amb un impecable exercici de la seva simbòlica magistratura.

I sí, Elisabet II ha tingut un marit una mica bocamoll, i una germana força excèntrica. Pel que fa als fills, aquests han conegut -com tants altres fills de la mateixa generació- matrimonis esguerrats, i embolics sentimentals, i relliscades verbals que una premsa gens complaent ha esbombat des de fa decennis. I algun dels nets ha fet ocasionalment el baliga-balaga, o s’ha declarat objector de consciència de la royalty. Però la reina ha sabut superar tots els annus horribilis, corregir les errades -la pitjor, en ocasió de la tràgica mort de Lady Di, el 1997- i mantenir uns altíssims nivells de suport públic per damunt de crisis de govern, canvis socioeconòmics, oscil·lacions electorals o debats tan aspres com el del Brexit. I mai no va haver de retreure al seu pare, el tímid Jordi VI, cap altra falta que la d’haver estat un fumador empedreït, ni ningú de la seva família immediata és sospitós d’haver cobrat comissions il·lícites. És ben significatiu que l’Scottish National Party, davant el referèndum del 2014, preveiés en cas de victòria del sí mantenir Elisabet II com a reina d’una Escòcia independent.

Quina enveja, poder ser monàrquic d’una monarquia així!