Desmesura i reflexió
Si considerem amb una mínima ponderació allò que succeí els dies 20 i 21 –tant als salons del palau de Pedralbes i de la Llotja com als carrers–, haurem de convenir que tot plegat va tenir un perfil baix: cap acord rellevant ni en la trobada de presidents i governs ni en el consell de ministres, només gestos; i cap situació insurreccional, ni cap guerrilla urbana, ni cap regnat del terror en l’espai públic, contra els pronòstics i desitjos de la dreta política i mediàtica. De fet, Barcelona ha conegut al llarg dels darrers 20 o 30 anys manifestacions infinitament més violentes arran de conflictes laborals concrets, vagues generals, jornades de lluita estudiantil, desallotjaments d’edificis ocupats, etcètera.
Per això crida tan poderosament l’atenció la desmesura de les reaccions del bloc ultrapatriòtic Cs-PP-Vox (amb extensions al PSOE) i les seves terminals mediàtiques. Tots vostès han tingut ocasió de llegir o escoltar Pablo Casado afirmant que “el puesto de mando del independentismo catalán ya está en el palacio de la Moncloa” i acusant sense embuts Pedro Sánchez de cometre “un acto de traición a España”. També deuen haver sentit com Albert Rivera ha descrit “un presidente [Sánchez] aceptando las tesis separatistas de que [Espanya i Catalunya] son dos estados”. Confio, així mateix, que no se’ls hagi escapat el president socialista aragonès Javier Lambán afirmant que amb l’independentisme –“cáncer” de la democràcia– no s’hi han de buscar pactes, sinó desplegar “un combate inmisericorde por la vía de la política, la ley y la verdad”.
Fora una llàstima, però, que els hagués passat desapercebut el comunicat flamíger que difongué divendres passat a la tarda la FAES. Redactada probablement per Javier Zarzalejos, potser dictada pel mateix Aznar, la nota és tan brutal que la millor glossa consisteix a transcriure’n algunes frases: “Pedro Sánchez y el Gobierno que preside ha traspasado una frontera que ningún gobernante había cruzado ni en los peores momentos de nuestra historia democrática. Ha dejado atrás cuarenta años de Constitución, de Estado de derecho, de unidad nacional en libertad e igualdad de los españoles y se ha adentrado en el oscuro territorio del supremacismo etnicista catalán personificado en su socio Quim Torra para normalizar el golpe de Estado que los secesionistas perpetraron hace un año”.
“Sánchez ha consentido la extranjerización del Gobierno de España en Cataluña (...) asumiendo una escenificación de cumbre bilateral, de reunión de Gobierno a Gobierno, incluyendo la emisión de un ‘comunicado conjunto’” que la FAES qualifica d’“obsceno”. El memorable text prossegueix: “Compartir con un xenófobo racista contrastado como Torra que el problema ahora es la ‘desfranquización’ es un sarcasmo grotesco” i una cortina de fum de l’“estrategia mediática y académica para convencernos de que la autodeterminación, algún tipo de autodeterminación, sí cabe en la Constitución”. En fi, i per no amargar-los el dinar de Nadal, acabo amb una altra afirmació categòrica del 'think tank' aznarista: “Sánchez, el Gobierno y el PSOE han dado su absolución política al golpismo y aceptan –digan lo que digan– el inexistente derecho de autodeterminación, a falta de encontrar una fórmula para dárselo a los nacionalistas”.
Davant d’aquest devessall de desqualificacions polítiques tan greus com mancades de fonament, el govern Sánchez ha optat per defugir el cos a cos dialèctic i s’ha limitat a respondre, per boca de la seva ministra portaveu, que l’oposició de dretes no ofereix “cap resposta política” al problema català. I és així, en efecte, no ara sinó des del 2012 o des de dos segles abans; perquè la dreta espanyola –el seu ADN més profund– no concep la demanda de més autogovern o de sobirania d’una part del territori estatal com una qüestió política, sinó com un comportament subversiu, sediciós, rebel, colpista, en definitiva delictiu, que només ha de ser respost amb mesures repressives, ja siguin policials, judicials, militars o d’aplicació del 155, en la seva darrera versió.
Si repassem la història, veurem que el poder espanyol –conservador gairebé sempre– mai no ha reconegut la interlocució política d’aquells que en qüestionaven les fronteres o, fins i tot, el caràcter unitari. Els criolls americans eren rebels al seu legítim rei absolut, els patriotes cubans eren filibusters, al canari Cubillo hom intentà assassinar-lo, els nacionalistes bascos eren terroristes o còmplices i encobridors dels terroristes... ¿S’han fixat mai que Espanya, senyora d’un gran imperi colonial, no té en el seu passat res semblant als acords Mountbatten-Nehru, als acords de Divendres Sant, als acords d’Évian, als acords de Nouméa...? Hi té guerres colonials i, nou de cada deu vegades, derrotes.
No, no dic que el capteniment actual del govern Sánchez trenqui aquesta dinàmica inveterada, però sí que dibuixa una inflexió, ni que sigui tàctica. Potser, en aquestes dates de quietud, l’independentisme hauria de reflexionar si li convé més donar aire a la inflexió o esperar que governi la FAES per tripartit de dretes interposat.
