De mal gust
Dijous passat aquest diari informava que, revocant una sentència anterior de l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem espanyol havia absolt la tuitaire i estudiant d’història Cassandra Vera en considerar que els seus acudits -blanquíssims, em permeto precisar- sobre l’atemptat contra Carrero Blanco no mereixien una sanció penal. Tanmateix, i potser tement que la decisió molestés determinats sectors de l’opinió carpetovetònica, els alts magistrats es van permetre amanir-la amb unes consideracions de caràcter estètic i moral: els tuits de Cassandra eren bromes “fàcils i de mal gust”, “reprovables socialment i àdhuc moralment com a mofa d’una greu tragèdia humana”.
A veure. Potser convindria començar recordant que Luis Carrero Blanco va ser, des del 6 de maig de 1941 fins al 20 de desembre de 1973, una peça clau (la més crucial i inamovible després del Caudillo) de la dictadura franquista. Primer, fins al 1951, com a subsecretari de la Presidència; després, fins al 1967, com a ministre de la Presidència; tot seguit, fins al juny de 1973, com a vicepresident del govern, i durant els últims sis mesos com a president. Al llarg d’aquell període va ser corresponsable jurídic i sens dubte moral d’haver donat l’ enterado a alguns milers de penes de mort; només a Catalunya, prop de quatre-centes. Em pregunto si això, si totes aquelles tragèdies humanes -perquè els afusellats i agarrotats tenien famílies, esclar-, mereixen alguna reprovació social o moral, a criteri dels magistrats del Suprem.
A banda d’haver estat un engranatge decisiu en el funcionament institucional del franquisme, Carrero en va ser un ideòleg. Potser el més reaccionari i integrista, granític en la seva obsessió sobre el “ contubernio judeo-masónico-marxista ”, convençut fins al darrer dia que la història mundial des del segle XVI era la d’una infernal conspiració de luterans, anglosaxons, jueus, maçons, liberals, socialistes i bolxevics contra la grandesa de l’Espanya catòlica. Però, molt més poderós que els Gonzalo Fernández de la Mora i altres autors de la mateixa corda ultramuntana, Carrero va donar a les seves idees una difusió remarcable. Sota els pseudònims de Ginés de Buitrago i Juan de la Cosa, l’almirall va redactar durant els anys 1940 i 1950 articles de premsa, i sobretot uns textos que eren radiats per Radio Nacional de España i que, recollits després en forma de llibres, permeten fer el retrat intel·lectual i ètic del seu autor.
Un cop llegits i analitzats aquells textos -que es titulen, genèricament, Comentarios de un español -, confesso que no puc evitar alguns interrogants. Per a les ànimes sensibles dels actuals magistrats del Suprem, ¿era de mal gust o de bon gust que, després d’haver simpatitzat obertament amb l’Alemanya nazi, Luis Carrero es permetés criticar el procés de Nuremberg (hom jutjava els acusats per “ actividades militares y diplomáticas al servicio de su Patria en guerra ”) i afirmés que les execucions dels condemnats a mort en aquell judici “ no están dentro de la moral y la ortodoxia cristianas ”? Això, sense haver esmentat mai els camps d’extermini, ni l’Holocaust jueu, ni...
¿I no resultava de mal gust escriure penjaments contra l’ONU (abans que aquesta acceptés Espanya, esclar) i acusar de maçons tots els líders nord-americans de Truman en avall (abans dels acords Washington-Madrid del 1953, naturalment), i mostrar-se anglòfob i antifrancès sempre? ¿No és reprovable haver fet mofa d’un intel·lectual de la talla de Salvador de Madariaga anomenant-lo “ el renegado ”, o referir-se a Indalecio Prieto com “ el gordinflón socialista español sobre cuya conciencia pesan tantos crímenes ”?
Els homes i les dones que exerceixen com a jutges al Tribunal Suprem són -cal suposar-ho- persones cultivades, coneixedores de la història. Deuen saber, doncs, que encara el 20 de juliol de 1973 Carrero es vantava davant les Corts de ser l’instrument del Generalísimo per a “ dejarlo todo atado y bien atado ”, el cadenat que impediria, després de Franco, el nefand adveniment d’un sistema liberal-parlamentari. Potser ignoren que, aquell 20 de desembre, el consell de ministres de la que deia que era la desena potència industrial del món havia d’estar -si la mort del president no ho hagués impedit- monogràficament dedicat a debatre un informe escrit de pròpia mà de Carrero sobre “ el comunismo y la masonería ”; un condensat de paranoies ultradretanes del qual extrec només dues frases: “ El comunismo se ha infiltrado en la Iglesia y en la Universidad. [...] El desorden en la Universidad, las pintadas, las asambleas, etc., que deshonran a la Universidad, deben desaparecer cuanto antes ”.
I bé, ¿fer bromes de pati d’escola sobre la fi de Carrero és de mal gust, reprovable socialment i moralment, però en canvi la tasca política i doctrinal del personatge durant 32 anys de poder dictatorial no ho és? La manca de sensibilitat democràtica i històrica que les més altes instàncies judicials espanyoles han mostrat en el cas -menor- de Cassandra Vera ajuda a entendre el capteniment d’aquelles mateixes instàncies davant del desafío separatista.
