Contra l’independentisme?
El titular, a quatre columnes i amb crida a la portada, lluïa espectacularment a La Vanguardia del diumenge 21 de juny: “Estic disposat a liderar un projecte contra l’independentisme”, hi asseverava Albert Batlle, “tinent d’alcalde de Barcelona i dirigent d'Units per Avançar”.
No m’interessa ara discernir si la trajectòria del senyor Batlle i Bastardas –regidor d’Esports, entre altres negociats, amb els alcaldes Maragall i Clos, secretari de Presons amb els presidents Maragall i Montilla, director general dels Mossos d’Esquadra amb els presidents Mas i Puigdemont, avui responsable de Seguretat en el govern de l’alcaldessa Colau–, si la seva evolució ideològica des del PSC, passant per l'òrbita del sobiranisme postconvergent, fins a una democràcia cristiana des de la qual compensa amb imatge de “llei i ordre” les vel·leïtats antisistema de Barcelona en Comú, si tot això fonamenta o no les aspiracions de lideratge polític que Albert Batlle manifestava en l’entrevista citada.
Allò que voldria analitzar en aquest article és la segona part del titular: “...un projecte contra l’independentisme”. L’objectiu és perfectament legítim, no cal dir-ho, però també està carregat de conseqüències per exemple en matèria d’aliats i socis, conseqüències que tal vegada sigui higiènic subratllar. El projecte del senyor Batlle resulta ben compatible amb els Lliures de l'extrotskista, exsuarista i exconvergent Fernàndez Teixidó, perquè aquest també s’ha manifestat explícitament “contra l’independentisme”. Ho és, sens dubte, amb la Lliga Democràtica de Josep Ramon Bosch –les credencials unionistes del qual es van forjar a la presidència de Societat Civil Catalana, per no remuntar-nos més enrere...– i Eva Parera, la lloctinent de Manuel Valls. Ara bé, ¿la formulació d’Albert Batlle encaixa amb l’acabat de néixer Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), amb el qual alguns mitjans ja donen per feta la coalició i atribuïts els números u i dos de la llista, a Marta Pascal i l’esmentat Batlle?
És clar, si tu milites en un partit que es diu Units per Avançar –un nom que no significa ni connota res– pots defensar qualsevol cosa, des de l’expropiació de la banca fins a l’amor lliure o el veganisme obligatori... Tanmateix, si acabes d’emergir de les aigües baptismals portant el rètol de Partit Nacionalista de Catalunya, ja resulta més difícil posicionar-te “contra l’independentisme”. Pots matisar, modular, dilatar el timing, qüestionar la metodologia... Però, ¿adoptar un rebuig frontal, incondicional i actiu davant la hipòtesi de la independència catalana? Això no ho havia fet ni la Convergència pujolista en els dies àlgids del peix al cove i de l'Español del Año.
De fet, i fins on podem saber, el flamant PNC no es defineix “contra l’independentisme”. Aquest diumenge, en l’entrevista concedida a l’ARA, la seva secretària general, Marta Pascal, insistia que aposten “per la via escocesa”; “el referent és Escòcia”. I bé, no sembla que, a Escòcia, l’SNP de Nicola Sturgeon estigui contra la independència, sinó més aviat a la recerca d’una segona oportunitat –pactada amb Londres, com la primera– per assolir-la, si la majoria dels escocesos ho volen. En la mateixa entrevista, Pascal definia el nou partit com a “no només independentista”, però admetia que en els seus rengles hi ha independentistes, i que ella mateixa ho és. Aleshores, en aquella hipotètica confluència electoral PNC-UpA, ¿la cap de llista serà independentista i el seu segon antiindependentista? Fora curiós de veure, certament.
Sigui com sigui, després de les eleccions cal la formació d'una majoria parlamentària de govern. ¿Amb qui imagina Albert Batlle que podria incardinar el seu “projecte contra l’independentisme” a fi de governar plegats la Generalitat? Cap sondeig, cap hipòtesi no preveu la possibilitat que, exclosos del joc els independentistes categòrics, només amb el PSC, Catalunya en Comú i el fumós batllisme n’hi hagués prou per sumar 68 escons sense la contribució de Ciutadans i/o del PP, segons com es redistribueixi el vot unionista radical en els propers comicis. ¿És del bracet d’Alejandro Fernández o de Lorena Roldán com voldria el senyor Batlle derrotar l’independentisme? Hi té tot el dret, però convindria anar-ho sabent.
En definitiva: un cop que l’actual tinent d’alcalde barcelonès de Seguretat va llançar el seu oferiment, caldrà anar veient quin és el paper polític precís que vol jugar; perquè no és el mateix postular-se com a líder d’un “catalanisme no independentista” farcit, encara, d’incògnites i contradiccions, que voler reemplaçar Manuel Valls si aquest protagonitzés un retorn triomfal a París –al capdavall, tots dos provenen del socialisme...– i reproduir a la Generalitat la maniobra del juny de 2019 que arrabassà l’alcaldia de Barcelona a Ernest Maragall i a l’independentisme.
En tot cas, si el procés d’autodestrucció del PDECat es consuma i deixa una massa de nàufrags, de rebotats del puigdemontisme susceptibles de ser atrets per l’oferta del nou Partit Nacionalista de Catalunya, a aquest les crides d’Albert Batlle i Bastardas a mobilitzar-se “contra l’independentisme” li faran molta més nosa que servei. Almenys, així m’ho sembla.