El camió escombra
Quan servidor era un nano –calculin que mig segle llarg enrere–, en les grans curses ciclistes per etapes com el Tour o la Vuelta, tancava la tòpica 'serpiente multicolor' formada pels corredors, les assistències, els cotxes publicitaris, etcètera un vehicle molt especial: el camió escombra. Era, en efecte, un camió, sovint identificat amb una escombra posada del revés, que tenia com a missió recollir aquells ciclistes –amb les seves màquines– que, a causa d’una caiguda, d’una avaria mecànica, d’una 'pájara' o de qualsevol altra incidència, es veien obligats a abandonar la cursa en plena ruta, i els traslladava fins al punt final de l’etapa. Fa una pila d’anys –però no sabria dir quants– que aquesta tasca, en condicions molt més confortables, va a càrrec dels cotxes d’assistència dels diferents equips.
He recordat el vell concepte del camió escombra veient la política de fitxatges preelectorals que desenvolupa darrerament el partit Ciutadans. És cert que, ja en la seva primera expansió espanyola, el 2014-15, Cs captà moltes persones provinents de formacions polítiques locals o provincials. Per exemple, el seu actual líder andalús, Juan Marín, era el cap visible de Ciutadans Independents de Sanlúcar (CIS). Ara, però, la pràctica dels taronges té un altre perfil: ara es tracta d’atraure figures molt destacades de l’abominat bipartidisme PP-PSOE, i de fer-ho amb l’esquer d’oferir als neòfits unes oportunitats o uns afalacs que els seus partits d’origen els regatejaven. Els casos més modèlics d’aquesta pràctica són el de l’expresident balear José Ramón Bauzá, a qui després d’una gestió nefasta el PP havia situat comprensiblement en via morta, i Silvia Clemente, veterana política del PP castellanolleonès a la qual aquest no garantia repetir com a presidenta de les Corts regionals.
Amb tot, l’exemple més espectacular de la política del camió escombra ens l’ofereix la candidatura a l’Ajuntament de Barcelona que encapçala l’ex primer ministre francès, Manuel Valls Galfetti. En vista del currículum de l’alcaldable i de les ínfules que gastava inicialment –la seva seria una llista suprapartidista, transversal, de prestigi social més que no pas d’etiquetes polítiques...–, podíem esperar veure-hi afluir en tromba els i les independents de gran renom professional, d’exitosa reputació socioeconòmica, o cultural, o...
Doncs bé, no està essent així en absolut. Fins on coneixem avui –perquè els 'spin doctors' de Valls intenten crear una expectativa artificial amb la qual, després, els noms coneguts no es corresponen–, l’esperadíssima i cobejadíssima número dos de la llista serà... una militant fundacional de Ciutadans i diputada taronja al Parlament, María Luz Guilarte, de qui un diari gens hostil deia el dia 8 que “pocos sabían quién es cuando ha sido presentada la mañana de este viernes”.
El número tres, en canvi, és molt conegut, però amb una notorietat que no sembla gaire rendible de cara a la batalla municipal de Barcelona. Es tracta de Celestino Corbacho Chaves, alcalde durant catorze anys... de l’Hospitalet de Llobregat, i després ministre de Treball al llarg del bienni (2008-10) en què l’atur a Espanya es duplicà amb escreix. “Ministro del Paro”, l’apostrofava entre d'altres Albert Rivera. Sigui dit amb tots els respectes personals, el polític Corbacho està més amortitzat que l’emprèstit de 1914 de la Mancomunitat de Prat de la Riba.
La quarta posició de la llista serà per a Eva Parera i Escrichs, un cas remarcable de supervivència institucional a sigles ja difuntes. Vull dir que, membre del Consell de l’Audiovisual de Catalunya per designació de CiU i, específicament, d’Unió Democràtica, tant CiU com Unió ja fa anys que no existeixen, però ella segueix de consellera sense cap objecció de consciència. Més encara: en fitxar per Valls anuncià que “té previst” –sense pressa, pel que es veu– abandonar Units per Avançar, on encara milita, perquè troba que Ramon Espadaler és massa d’esquerres i filoindependentista...
El camió escombra de Manuel Valls i Ciutadans transporta també –a manca, encara, d’ubicació numerada– Antoni Fernández Teixidó i/o algun altre nàufrag de CiU ara amb l’etiqueta de Lliures, i una representació –no serà fàcil trobar-la– d’Unió, Progrés i Democràcia; i, d’una manera o altra, reflectirà així mateix un fenomen perceptible des de fa setmanes: la transferència de suports socials i empresarials des del PP barceloní a Valls, perquè és difícil que persones mínimament il·lustrades facin confiança electoral a l’inefable flequer Josep Bou, al 'Noi de la Mare'.
De tota manera, i a títol de modest suggeriment, si jo fos Valls no em precipitaria a cosir totes les peces de la seva candidatura Frankenstein. Ho dic perquè, si el 28 d’abril Pablo Casado no aconsegueix arribar a la Moncloa, és fàcil que Enric Millo vulgui capitalitzar els seus mèrits patriòtico-testificals prop de Ciutadans. Canviar de partit no li ve de nou. I, si aleshores la llista ja estigués tancada per imperatiu legal, sempre pot aspirar a un càrrec de confiança. Tot, abans que romandre a l’atur.
