Jesucrist Djokovic
El serial sobre aquest tenista que no es vol vacunar va fent giragonses, per a alegria i profit de la premsa esportiva, i quan escric això hem arribat al punt que un jutge li retorna a Djokovic el seu passaport, però el govern australià l'ha fet detenir novament. És a dir, s'ha arribat a un conflicte entre la justícia australiana i les autoritats del país, una situació que ens és malauradament familiar per altres motius.
En realitat, recordem-ho, els antivacunes tindrien la mateixa rellevància que els seguidors de la secta pastafari, que prediquen la fe en el Gran Espagueti Volador, és a dir, cap ni una. Fins i tot, com els mateixos pastafaris, podrien resultar graciosos per la seva extravagància i les seves teories absurdes, que mesclen pseudociència de la senyoreta Pepis amb fantasies de complots globals que semblen trets del guió d'una pel·lícula de sèrie B. Si els dediquem tanta atenció és només perquè el seu comportament, a més de ser ridícul, expandeix la malaltia, satura els serveis de salut pública i causa morts o casos de persones que queden tocades per seqüeles greus del virus. I el més notori és que no tan sols no tenen cap problema de consciència, sinó que van per la vida amb molt de vent a la flauta, impartint lliçons sobre democràcia i drets fonamentals, com si els que ens vacunem fóssim una guarda de xais dòcils, i ells, els campions de la llibertat.
Per la popularitat global del personatge, el cas Djokovic està convertint el tenista en l'heroi i la icona d'aquest fenomen reaccionari dels antivacunes. Així ho va entendre de seguida el pare de Djokovic, Srdjan Djokovic (si no s'ha fet, seria interessant un documental o un llibre sobre pares d'estrelles de l'esport; almenys riuríem), que es va posar a cridar amb un megàfon que el seu fill era com Espàrtac –el mític esclau rebel que Stanley Kubrick i Kirk Douglas van dur al cinema–, un defensor dels oprimits i els ofesos. Després, Djokovic pare va trobar que havia fet curt i va comparar el seu fill directament amb Jesucrist, de qui va dir (m'encanta la frase) que “ell també va tenir problemes”. Per si tampoc no n'hi havia prou amb les virtuts heroiques i messiàniques que li atribueix son pare, Djokovic ha estat encimbellat a la categoria d'heroi nacional per part del president de Sèrbia, Aleksandar Vucic, un personatge tèrbol que procedeix de l'ultradretà Partit Radical Serbi i que actualment milita al nacionalista Partit Progressista Serbi (el nom és un sarcasme, com Libertad Digital o aquest tipus de coses). Val a dir que el nacionalisme serbi també ens pot resultar familiar per les seves similituds amb el nacionalisme espanyol, arrelat en l'agressivitat i el menyspreu cap a la diferència. Vucic ha enviat missatges ben encesos a Scott Morrison, el primer ministre d'Austràlia, que recorden la declaració de guerra de Groucho Marx a Sopa de ganso.
I així estem, entre l'esperpent i el perill de mort. A causa, principalment, d'una energia amb una potència que no s'ha de menystenir: la barbàrie humana.
