Jo estimava la meva àvia, però era una nazi

Els meus avis eren nazis. Fins fa poc no he sigut capaç de dir-ho ni d’escriure-ho. Quan hi pensava o en parlava, deia que eren “uns alemanys normals i corrents”, com si això fos una categoria diferenciada i moralment neutra. Però, com molts altres alemanys “normals i corrents”, van ser membres del partit nazi, al qual es van incorporar el 1937, abans que fos obligatori.

Pel que jo vaig veure, la meva àvia, que va viure gairebé cent anys, no era xenòfoba ni antisemita, ni tenia un temperament propens a l’odi. Tota la vida m’he preguntat com i per què aquella dona que jo coneixia i estimava es va veure arrossegada per un moviment que es va convertir en sinònim del mal.

El meu avi i ella es van criar en un barri obrer d’una ciutat industrial, Dortmund, ocupada pels francesos després de la Primera Guerra Mundial i on la desocupació era moneda corrent. Es van afiliar al partit nazi per ser líders juvenils d’un programa d’educació agrícola anomenat Landjahr, o l’Any de la Terra, en el qual els adolescents rebien formació agrícola. La meva àvia sempre va afirmar que s’havia unit als nazis perquè era una idealista i l’atreia la idea de reconstruir Alemanya, de tornar a una època menys complicada i, ves per on, de promoure la igualtat.

Al Landjahr els fills dels treballadors de les fàbriques vivien i treballaven en igualtat de condicions amb els fills dels aristòcrates i els fabricants rics. A la meva àvia li agradava la idea de tornar a la vida tradicional alemanya, lluny de l’atabalament i l’enrenou d’una economia global. Després d’investigar-ho he descobert que el programa Landjahr formava part d’un projecte de Hitler de més abast, Blut und Boden [Sang i Terra], que volia convertir Alemanya en una societat agrària racialment pura. Això de “racialment pura” la meva àvia no ho va dir mai.

“No ho sabíem”: aquest era el mantra que repetia durant les llargues caminades que fèiem quan l’anava a visitar a la granja on vivia, no gaire lluny del lloc on es va criar. “¿Però que no senties el que deia Hitler?”, li preguntava, intentant entendre la paradoxa moral d’una àvia afectuosa que havia sigut nazi.

L’àvia arronsava les espatlles i, per exemple, contestava: “Deia un munt de coses. Jo no escoltava tot el que deia”. “¿No vas veure mai com detenien els jueus i se’ls enduien, ni tan sols com els perseguia la policia?” “No”, afirmava; al camp, on ella vivia, no. I, a més, ja en tenia prou amb els seus problemes, arribar a finals de mes i, quan la guerra va començar, protegir els seus fills.

Aquesta insistència en la seva ignorància era una excusa, i jo no l’acceptava, ni l’accepto encara. És impossible que no sabés res del virulent antisemitisme dels nazis, ni de l’objectiu d’expulsar els jueus, a qui Hitler va vincular falsament (però amb versemblança) a una amenaça terrorista bolxevic. ¿Va anar seguint els plans de Hitler fins a aquell final horrible, inimaginable? A finals dels anys 30 es parlava d’enviar els jueus a Madagascar i a uns assentaments a l’est. I encara que cregués això, ¿per què no l’horroritzava aquella injustícia, aquella perillosa privació de drets?

En alemany hi ha dues paraules per expressar el concepte de saber: wissen, que s’associa amb saviesa i aprenentatge, i kennen, que equival a conèixer, assabentar-se. Assabentar-se d’una cosa implica una comprensió superficial, susceptible de manipulació. Quan t’assabentes d’una cosa és molt més fàcil veure només una part del tot. Sobretot si l’altra part del que veus i sents et fa posar els pèls de punta. Hitler va crear llocs de treball i oportunitats, els va tornar l’orgull nacional i va dir mentides seductores i simplificadores. Al principi, per exemple, la meva àvia, com molts alemanys, creia que la guerra d’Alemanya contra Polònia va esclatar en defensa pròpia. (El 1939 uns agents nazis es van posar uniformes de l’exèrcit polonès per fer veure que capturaven una emissora de ràdio alemanya a Gleiwitz, un episodi que Hitler va presentar com un acte de provocació dels polonesos.)

“¿Però què vas pensar quan vas començar a sentir rumors sobre els camps de concentració?”, insistia jo. “¿Mai escoltaves les notícies de l’estranger?” “Propaganda dels aliats”, contestava la meva àvia. És el que deia Hitler. I ella, com molts alemanys, hi confiava. I es veu que, amb aquesta confiança, ja no li calia entendre res més.

Com puc conciliar l’àvia afectuosa que vaig conèixer fins que va morir, el 2011, amb aquesta altra persona? Sovint m’ha neguitejat la possibilitat que la voluntat d’entendre les decisions que va prendre -i les que no va prendre- puguin ser un intent de justificar o perdonar. Per a mi, però, és l’única manera d’afrontar el passat i assumir-ne la responsabilitat.

La meva àvia va sentir només el que volia d’un líder que prometia respostes senzilles per a preguntes complicades. Va optar per no sentir ni veure la monstruosa realitat que aquelles respostes anaven configurant. I va viure la resta de la seva vida conscient d’una complicitat indefensable.

Però accedint a parlar d’un tema que pocs membres de la seva generació volien tocar, em va ensenyar la importància vital de no deixar-se enganyar.