L'art, entre l'espectacle i la reflexió
Aquests dies es poden veure a Nova York dues exposicions que permeten comprovar les dues tendències extremes que emprenen els més interessants dels artistes contemporanis a l'hora de repensar la tradició i la cultura heretada, que és com dir els grans temes sempre presents de la condició humana.
Una és l'exposició d'Anselm Kiefer a la Galeria Gagosian de Chelsey, titulada L'any que ve a Jerusalem , en la qual l'artista alemany, que viu i treballa al sud de França, exposa trenta-sis obres de gran format -pintures, escultures i instal·lacions-, en les quals reflexiona sobre els grans temes de l'Antic Testament: Jacob i la seva escala a El somni de Jacob ; les accions místiques i els prodigis de la nit del solstici d'estiu a Nit de Sant Joan ; la caiguda dels gegants de l'Antic Testament a La caiguda dels àngels ; la Divina comèdia de Dante, com també el Jardí de l'Edèn , a Entrada al paradís , amb referències a un conjunt d'obres anteriors de l'artista, Seven Heavenly Palaces , o els set palaus celestials de la Càbala; i també els miralls en els quals s'amaga la filla de Lilit, aquelles portes que condueixen, per una banda, al món espiritual, i per l'altra, al món material.
Kiefer treballa amb el seu llenguatge habitual: grans estructures de metall espatllades pel pas del temps, gira-sols i arbustos secs, superfícies de fang escrostonades, vestits de cotó estripat, llibres cremats, cendra i plom. Tot aquest paisatge, que reclama i ret homenatge a la memòria de l'home, fent al·lusions bàsicament a l'Antic Testament, però també a la mitologia grega i romana fins a la poesia d'Ingeborg Bachmann i Paul Célan, és un arxiu on l'humà i el natural es confonen com retrobats després de la seva destrucció, del seu apocalipsi. En les teles, de grans dimensions, paisatges de mar i serralades semblen també petrificats i glaçats com després d'una catàstrofe.
L'exposició de Greenaway al Armory Building es titula Leonardo´s Last Supper i revisita el quadre El sant sopar , de Da Vinci. Per fer-ho, Greenaway ha organitzat en dos àmbits l'immens espai de les antigues cotxeres de l'exèrcit americà, un espai fabulós recentment recuperat per la ciutat de Nova York com a centre d'art contemporani.
En un àmbit crea una plaça del renaixement italià on els quatre costats són ocupats per immenses pantalles de fins a deu metres d'altura on es projecten fotografies i vídeos de Roma, Florència i Venècia a l'estil propi de les guies turístiques, tot amanit amb estols de coloms blancs que creuen les pantalles com per acabar de convèncer-nos que el turisme estereotipat és el més feliç dels móns. En el segon àmbit, recrea el Refectori de Santa Maria delle Grazie a Milà, on hi ha el quadre de Da Vinci, i en una ostentació de tecnologia, el reprodueix gairebé exactament i el manipula convertint-lo ara en tres dimensions, ara presentant-lo sota la llum d'un capvespre o de la lluna.
Així doncs, mentre Keifer utilitza els materials que conformen el seu llenguatge artístic, forjats amb les seves mans o recollits en deixalleries, per aprofundir en la reflexió sobre els grans temes que ocupen la humanitat des de temps immemorials, com la relació amb allò diví, l'exili i el desarrelament, la destrucció i la reconstrucció, la memòria i l'oblit, Greenaway es deixa portar per les possibilitats que ofereix la tecnologia més avançada en la manipulació d'imatges virtuals per lliurar-se als tòpics efectistes d'un llenguatge visual reconeixible per tothom, com és el cas del món del turisme.
Mentre Kiefer busca en les seves obres la complicitat de l'espectador, el seu esforç i la seva comprensió i el convida a reflexionar amb ell, Greenaway ho dóna tot fet, com les guies turístiques que sovint indiquen al visitant d'una plaça renaixentista a quina hora cal visitar-la, quin efecte de llum solar hi trobarà i fins i tot què ha de sentir en aquell precís moment.
Aquests són, doncs, els dos camins que l'art sembla emprendre en mans d'aquests dos grans creadors que són Kiefer i Greenaway: l'art que demana un espectador actiu i el que es conforma amb tenir audiència, com davant el televisor; l'art que treballa amb materials de desferra (metalls rovellats, fragments de vidre, pedres, fang, plantes mortes) i el que es posa en mans de la tecnologia audiovisual punta; l'art que busca la reflexió pausada i el que busca l'impacte efectiu i immediat; l'art que neix de la fragilitat de totes les certeses i el que parteix de tòpics compartits que no demanen explicació, el que pretén evitar l'oblit de la cultura i de la història i el que les sepulta acostant-s'hi des de la banalitat.
