El cervell al darrere del caos del Brexit

Una de les rares ocasions en què he coincidit amb Dominic Cummings, potser l’home més important de la Gran Bretanya en aquests moments, va ser en un sopar polític organitzat el 2016, just després que s’anunciés el pla de convocar un referèndum sobre la pertinença de la Gran Bretanya a la Unió Europea. Cummings, que uns anys abans havia sigut assessor polític del ministeri d'Educació, va ser convidat a explicar-hi els arguments dels 'brexiters'. També hi havia un representant de la campanya dels 'remainers', que hi havia d’exposar els seus. Primer hi va intervenir el 'remainer', un home poderós, segur d’ell mateix i ben relacionat. Va posar un exemple desconcertant, d’abast limitat i estèril: la Gran Bretanya tenia una indústria automobilística pròspera i de vital importància, però si el Brexit tirava endavant es quedaria sense beneficis a causa dels aranzels. A continuació va parlar Cummings, un personatge prim, llarguerut i insegur. Tenia empatia i capacitat d’evocació. Va parlar d’orgull, independència, nació, sobirania i dignitat; de fer les nostres lleis i prendre les nostres decisions. Jo detestava el Brexit i tot el que representava, però em va captivar. Cummings et convencia que era el camí més honorable. Vaig tornar a casa inquieta i preocupada. Els 'remainers' anaven molt per davant a les enquestes, però ¿se’ls acudiria alguna cosa per combatre amb eficàcia les profundes emocions en què es basava la campanya de Cummings?

No se’ls va acudir. Cummings va continuar impulsant el Brexit i, concentrant-se agressivament en el que funcionava, el va portar a una estreta victòria contra una enorme oposició interna. Li va passar la mà per la cara a l’establishment britànic combinant un eslògan d'una senzillesa brillant –“Recupera el control”– amb unes quantes mentides desvergonyides sobre la Unió Europea, el Servei Nacional de Salut i el perill que els turcs emigressin aviat a la Gran Bretanya, tot això amb el suport d’una enorme campanya oculta feta amb dades obtingudes de les xarxes socials. Tots els elements es van dissenyar de manera que tinguessin un atractiu potent i visceral.

Cummings ha demostrat que les històries i les mentides, unides a l'astúcia estratègica, la convicció, el secretisme, la crueltat i la subversió de les convencions, poden ser molt més atractives que la raó i els fets. Al final ha valgut la pena estudiar i escriure obsessivament durant tants anys sobre l’art de l’estratègia, els errors de la majoria d’institucions i l’èxit de pensadors revolucionaris com Otto von Bismarck.

Aquest insurgent amb les idees tan clares és ara la persona més poderosa del govern britànic i ha irromput a Downing Street com a assessor estratègic del primer ministre, Boris Johnson. La seva feina consisteix a fer realitat el Brexit i aconseguir que Johnson aguanti cinc anys més en el càrrec, compensant les deficiències d’un primer ministre matusser, gandul i despistat. Cummings està desplegant totes les tècniques que fins ara li han funcionat: la disrupció i la ruptura, els enganys, la intimidació i la voluntat implacable de provocar un distanciament entre la gent.

Cap primer ministre havia tingut un començament tan desastrós. Són les batalles inicials d’una guerra política sísmica. Boris Johnson ha perdut el control del Parlament, ha perdut la majoria dintre del seu partit, ha perdut la capacitat de sortir de la Unió Europea a finals d'octubre –tal com s’havia compromès a fer– i ha perdut la lleialtat de molts 'tories' moderats després d’expulsar brutalment els 21 parlamentaris –rectes, seriosos, experimentats i respectats– que s’havien oposat als seus plans de catapultar la Gran Bretanya fora d’Europa sense cap acord.

Les decisions de Cummings han deixat Boris Johnson a la mercè dels partits de l'oposició.

Aquestes convulsions han provocat un daltabaix a les files del Partit Conservador. Molts parlamentaris veuen, enfurismats i consternats, com el seu partit es transforma, davant dels seus ulls, en un instrument radical en mans dels 'brexiters' més intransigents i de dretes, en el qual els centristes i els 'remainers' només hi són benvinguts si fan el que els manen sense piular. Un veterà membre dels 'tories' em va dir, amb la clàssica contenció verbal anglesa, que és un “desastre terrible". I va afegir: “No tinc gens clar que el Boris s’hagi llegit la lletra petita del pla de Cummings; i això és la prova definitiva que ell també és un xarlatà i un psicòpata”.

Sembla que tot plegat és una catàstrofe per a Boris Johnson. Però potser les coses no són tan senzilles. Cummings va preparar i precipitar deliberadament l’enfrontament amb el Parlament: la intenció era perdre la votació perquè Boris Johnson pogués convocar immediatament eleccions com a defensor del poble, salvador del Brexit i partidari del no-acord amb la UE. No s’esperava la revolta de tants 'tories' ni creia que l'oposició seria capaç d’arruïnar-li el calendari electoral, però Cummings, que es considera un mestre en estratègia, veu tot això com a meres escaramusses abans de l’autèntica batalla.

Es mostra impassible davant de la indignació, les denúncies i els nombrosos enemics creats pel seu comportament despectiu i intimidatori. Calcula que a molts votants favorables al Brexit, allunyats de l’elit financera i política de Londres, la implacabilitat del primer ministre els semblarà una prova que els fa costat contra l’obstruccionisme dels 'remainers' metropolitans. Creu que encara pot funcionar la seva estratègia de guanyar les eleccions aquesta tardor fent un gir a la dreta i robant vots insurgents i radicals al Partit del Brexit.

Ara bé, una de les baules més dèbils d’aquest pla és el caràcter mateix del líder, l’home que Cummings utilitza com a vehicle de la seva estratègia destructiva. El pla de Cummings és dividir el Partit Conservador des de dins amb Boris Johnson, un company de conspiració indolent i despreocupat. Però resulta que qui ha quedat totalment commocionat pels esdeveniments és el mateix Boris Johnson.

Cummings és un ideòleg dur com l’acer, però a Johnson no l’entusiasmen els conflictes; vol el poder però acompanyat d’aplaudiments interminables. Mai se li havia acudit que hauria d’expulsar membres veterans del seu partit; esperava conquistar-los amb el seu encant. Es va veure humiliat pel menyspreu del Parlament, on se’l veia nerviós i superat per la situació. I després va arribar la condemna més irrefutable: el seu germà Jo Johnson, un moderat, va dimitir del govern i el va acusar de perjudicar l'interès nacional. Va ser un cop tan fort que fonts pròximes al primer ministre m’han dit que va plorar quan es va assabentar de la notícia. El discurs que va pronunciar un parell d’hores després, previst inicialment com el tret de sortida d’una campanya electoral, va ser un nyap: arribava massa tard i era confús i extraordinàriament inconnex. Les qualitats que els 'tories' esperaven d’ell quan li van donar el lideratge –carisma, confiança, enginy i un alegre optimisme– no s’han vist enlloc, i això és perillós.

Cummings ha d'afrontar ara la lluita per mantenir Boris Johnson en forma i pel bon camí davant de les tremendes represàlies d’un partit indignat. Però encara és l’amo, i està convençut que el primer ministre no pot prescindir d’ell ara que ha tallat amb tants antics aliats. Que Boris Johnson s’encamini cap al triomf o el desastre ja no depèn d’ell mateix. Qui decideix el seu rumb és Dominic Cummings.

Copyright The New York Times

Traducció: Lídia Fernández Torrell