Boris Johnson ha arruïnat la Gran Bretanya

Periodista i locutoraPer segona vegada en tres anys, Boris Johnson, un polític amb una ambició i un encant superficial que superen àmpliament la seva capacitat, el seu criteri o els seus principis, està desestabilitzant el govern britànic i amenaça el futur del país.

El 9 de juliol, Johnson, en protesta contra els plans per al Brexit de la primera ministra, Theresa May, va dimitir del càrrec de ministre d’Exteriors. Ara s’ha posat en dubte l'autoritat, la resistència i la capacitat de May per tirar endavant un Brexit sense provocar una crisi econòmica. Però el que sembla segur és que hi haurà més paràlisi política.

La Gran Bretanya es troba en aquest atzucac principalment perquè els 'brexiters' –liderats sobretot per Johnson– van vendre al país una sèrie de mentides en el camí cap al referèndum sobre la sortida de la Unió Europea, el juny del 2016. Ho van fer perquè ni Johnson ni el company amb qui liderava la campanya del Brexit, Michael Gove, pretenien, volien o esperaven guanyar.

A principis del 2016, Johnson era potser el polític més popular de la Gran Bretanya. Els seus seguidors i els seus fans l’assetjaven a les estacions de tren i als semàfors; els enquestadors i els experts van pensar que podia arribar a les zones del país on altres conservadors no podien incidir mai. Però també era arrauxat i insegur, i estava tan desesperat per garantir que seria el pròxim primer ministre que va abandonar cínicament les seves posicions prèvies sobre la Unió Europea per intentar aconseguir el suport de l'ala dreta euroescèptica del seu partit.

Com que Johnson i Gove comptaven que la campanya del Brexit era una causa perduda, es van sentir lliures per fer afirmacions ridícules que no esperaven haver de complir. Van dir que el Brexit faria que el Regne Unit fos més ric i més independent, amb més diners per al Servei Nacional de Salut, un control més estricte de la immigració i un comerç continuat i sense friccions amb Europa.

Tots els advertiments seriosos de l'altre costat –sobre com el Brexit podia perjudicar el comerç, els negocis i l’ocupació– van ser rebutjats desdenyosament pels partidaris del Brexit. Segons la seva visió del futur, no hi havia costos ni desavantatges. Aquesta deshonestedat despreocupada ha tingut unes conseqüències devastadores.

En els dos anys posteriors al triomf inesperat de la campanya del Brexit, ningú, des de la primera ministra fins a Johnson passant pel Partit Laborista, ha pogut elaborar un pla per sortir de la Unió Europea que pugui satisfer tant la majoria del Parlament com els ciutadans expectants. Per què? Perquè complir les falses promeses proclamades per Johnson durant la campanya és impossible.

L'abisme entre el Brexit fàcil, pròsper i productiu que els seus electors esperen amb impaciència i el cost penós i complicat de deslligar economies que han estat entrellaçades durant dècades ha enverinat i paralitzat la política britànica.

Els líders dels conservadors no poden admetre a l'electorat que se'l va enganyar sense escindir el partit. I en comptes de demanar disculpes per haver confós els votants, Johnson i els altres partidaris del Brexit han doblat l’aposta: s’han refugiat en eslògans optimistes i promeses vagues i s’han negat a creure les proves cada vegada més inquietants que indiquen que per als hospitals, les aerolínies, els agricultors, els supermercats i les fàbriques un Brexit dur serà perjudicial per a tothom.

La setmana passada, May finalment va intentar obligar el seu gabinet dividit a reconèixer la realitat arribant a un acord: un Brexit parcial que permet la lliure circulació de béns des d'Europa i cap a Europa a costa d'acceptar moltes normes europees. Era un pla imperfecte, però tanmateix va proporcionar, finalment, un punt de partida per a les negociacions amb Brussel·les.

Durant tres dies, aquest acord va aguantar, fins que el primer il·lusionista polític, el secretari del Brexit, David Davis, es va deixar anar i va afirmar que, en algun futur màgic, la Gran Bretanya podria obtenir gairebé tot el que volgués sempre que el país es mantingués fidel a les seves reivindicacions.

Terroritzat en veure’s superat d’aquesta manera, Johnson va seguir el seu exemple, i va afegir-hi l'amenaça implícita que podria encapçalar una rebel·lió contra el govern que altres 'brexiters' de la línia dura seguiran. És un moviment desesperat d'un home que ha perdut gairebé tota la credibilitat que tenia fa tres anys.

Totes les debilitats de Johnson han quedat al descobert: la seva mandrosa reticència a entrar en detalls, la seva predilecció per la fanfarroneria en detriment de les idees, el seu menyspreu pels negocis. La campanya va tenir com a objectiu assegurar el seu futur; ara Johnson té por que, a part de perjudicar el seu país, també hagi esguerrat el seu propi futur. Com em va dir un dels seus aliats el mes passat: “Ell sap que el veredicte de la història està a punt de caure-li al damunt i enterrar-lo”.

Sembla que Johnson creu que aquesta és la seva última oportunitat de convertir-se en primer ministre: després de la dimissió d’aquesta setmana, espera renéixer com un rebel que liderarà el partit. Però el més probable és que torni a crear un caos polític sense aconseguir el que vol.

Fa dos anys, els efectes secundaris de l'ambiciosa maniobra de Johnson van ser dividir el país i posar en risc la prosperitat i la seguretat de tots els britànics durant dècades. Ara que ha sorgit una base fràgil per a la negociació, el seu afany egoista de reivindicar-se i atraure l'atenció i l'admiració també la posa en perill.

És espantós comprovar que els enganys deliberats i l'ego desbocat d'un home poden degradar un país. (Els nord-americans saben molt bé de què va la cosa.) Un home amb informació privilegiada em va dir que May estava preparada per a la deserció de Johnson i que s’hi imposarà convencent els conservadors indecisos que el temps de les fantasies ja ha passat.

Però la Gran Bretanya trontolla al caire de l’abisme i està a punt de cometre errors catastròfics que provocarien danys irreversibles. El perill és que Johnson pugui tornar a desequilibrar la balança cap al costat més inconvenient.