Antonio Baños i Eulàlia Reguant: víctimes col·laterals
Antonio Baños i Eulàlia Reguant s'han negat a respondre a les preguntes de l'acusació popular representada per Vox en el judici que se celebra al Tribunal Suprem contra diversos exconsellers, contra l'expresidenta del Parlament i contra els presidents de l'ANC i Òmnium. Han estat multats i, si persisteixen en la seva negativa, seran processats per desobediència. La multa i el processament seran conseqüència de l'aplicació de la llei, que imposa als testimonis l'obligació de respondre a les preguntes que els formulin totes les acusacions sense excepció. La desobediència té els seus costos.
No es pot objectar res, per tant, a aquesta decisió concreta del Tribunal. En realitat, no té marge de maniobra i no pot fer res més que el que ha fet: aplicar la llei. Sembla que no hi hauria res més a afegir.
Però no és així. El Tribunal Suprem està en aquest moment processal sense marge de maniobra perquè, quan va resoldre mitjançant una interlocutòria les qüestions prèvies que es van plantejar al començament del judici, va decidir rebutjar la sol·licitud presentada per la defensa de Jordi Cuixart perquè Vox fos expulsada com a acusació popular. La presència de Vox com a acusació popular al judici no és una cosa que s'hagi de donar per descomptada, sinó tot el contrari. És més que discutible que hagi estat acceptada la seva presència com a acusació. Sens dubte, hi ha arguments per admetre-la, però n'hi ha també, sense cap mena de dubte, per rebutjar-la.
En la ponderació entre el dret de Vox a exercir l'acusació popular i el dret dels acusats a oposar-s'hi, el Tribunal va privilegiar el dret del primer davant del dret dels segons. Per prendre aquesta decisió el Tribunal Suprem sí que va disposar d'un enorme marge de maniobra. Va prendre aquesta decisió de la mateixa manera que podria haver pres la contrària. En conseqüència, és el mateix Tribunal Suprem amb la seva decisió a favor de Vox i contra Jordi Cuixart el que ha quedat lligat de peus i mans davant de qualsevol incidència que pogués plantejar-se en l'interrogatori dels testimonis per l'acusació particular. Per als acusats no suposa cap problema, perquè tenen dret a no contestar, però per als testimonis, sí, perquè tenen obligació de fer-ho.
Aquesta incidència no era difícil de preveure. En prendre partit discrecionalment pel dret de Vox enfront del dret de Jordi Cuixart, el Tribunal Suprem s'ha sumat a l'operació de blanqueig de Vox, que va posar en marxa fa uns mesos José María Aznar –"Abascal és un bon noi"–, i a la qual s'han sumat de manera entusiasta Pablo Casado i de manera vergonyant Albert Rivera. No hi ha acte més gran de blanqueig de Vox que el que ha suposat la decisió del Tribunal Suprem de permetre que continuï exercint l'acusació popular en el judici de més impacte des de l'entrada en vigor de la Constitució.
El Tribunal Suprem s'ha sumat a l'operació de blanqueig de Vox. Conscientment o inconscientment. Ells deuen saber el que fan. Però ho han fet deliberadament, perquè podrien no haver-ho fet. Permetre a Vox actuar com a acusació popular suposava donar-li un plus de respectabilitat no en un judici qualsevol i no en un moment qualsevol. De tot això no podien no ser-ne conscients els magistrats a l'hora de prendre partit per Vox enfront de Cuixart.
Per això era molt important la qüestió prèvia que es va plantejar sobre la "imparcialitat" de diversos dels magistrats i del mateix president. Els processats tenien indicis de sobres per témer que al tribunal s'imposaria la interpretació de la llei que fos menys favorable a ells. I la presa de partit a favor de Vox i contra Jordi Cuixart en va ser la primera mostra.
En els comentaris que s'estan publicant sobre el judici, se sol destacar que el president està lligant curt l'advocat de Vox. Però el que passi en el judici és irrellevant. El favor a Vox i el desfavor als acusats i a molts dels testimonis ja s'ha produït. Alguns van haver de pagar un alt preu per això.
¿S'entén ara per què el WhatsApp de Cosidó era rellevant?
