La utilització perversa del procés penal

Catedràtic de dret constitucional de la Universitat de SevillaEl delicte de rebel·lió és un delicte que salta a la vista, la seva existència no ha de ser demostrada. O s’ha produït un “alçament públic i violent” o no s’ha produït. No és necessària cap investigació per certificar l’existència del fet delictiu. Quan es dona, és necessària una investigació per saber per què no es va preveure amb l’antelació necessària que l’alçament podia produir-se, cosa que hauria permès que es prenguessin les mesures oportunes per evitar-lo. Si s’hagués investigat adequadament l’operació Galàxia i altres d’afins l’any 1980, és més que probable que s’hagués pogut evitar l’“alçament públic i violent” del 23-F de 1981. De la mateixa manera que s’hauria d’haver investigat la “trama civil” d’aquest alçament per saber com havia pogut produir-se. Però que el 23-F de 1981 es va produir un “alçament públic i violent” no va haver de ser demostrat.

¿On és l’“alçament públic i violent” en la conducta de les persones incloses en l’ordre de processament que va dictar ahir, 23 de març, el jutge Pablo Llarena? ¿Com és possible que, en un procés que s’ha desenvolupat literalment a la vista de tothom -perquè ha estat retransmès a través dels mitjans de comunicació més enllà de les nostres fronteres-, ningú hagi advertit que s’ha produït un “alçament públic i violent? No va ser necessari explicar a ningú, ni dins ni fora d’Espanya, que el 23-F havia tingut lloc. I en cas que el tinent coronel Tejero hagués fugit a qualsevol país europeu s’hauria atès immediatament l’ordre que hagués cursat el jutge espanyol perquè fos detingut i posat a disposició de la justícia. No s’hauria hagut de retirar l’euroordre dictada per la jutge Carmen Lamela, ni s’hauria hagut de deixar d’atendre el requeriment del fiscal general perquè es cursés una nova ordre contra Carles Puigdemont quan va viatjar a Dinamarca. Per què això, que és evident quan es produeix un delicte de rebel·lió, no ho és en el cas del Procés? Per què no hi ha, en les vuitanta pàgines de què consta la interlocutòria, ni una sola indicació precisa d’una conducta que pugui ser qualificada com a “alçament violent”? Tota la interlocutòria està plena de judicis hipotètics sobre la violència que podria haver-se acabat generant a partir de la conducta dels processats. Però en cap moment es qualifica la conducta de cap d’ells de violenta. No hi ha cap imputació concreta d’alçament violent respecte de cap d’ells.

Ni respecte de ningú. La relació que conté la interlocutòria de totes les concentracions que es van produir en diferents col·legis electorals a fi que els ciutadans poguessin votar l’1-O és la millor prova del que dic. En cap d’elles, tal com han quedat recollides en els informes redactats pels agents de la Policia Nacional o de la Guàrdia Civil, en cap es va anar més enllà de la resistència passiva. Són els mateixos policies i guàrdies civils els que certifiquen que no hi ha hagut alçament violent de cap tipus.

No hi ha dubte que en el Procés s’han produït actes constitutius de delicte. Però en cap cas s’ha produït el delicte de rebel·lió. En conseqüència, en la tasca instructora del jutge Pablo Llarena respecte del delicte de rebel·lió, hi ha una aparença d’instrucció penal, però només és una aparença. La càrrega política desnaturalitza l’activitat instructora. No s’està perseguint unes conductes perquè siguin constitutives del delicte de rebel·lió, sinó que s’està qualificant com a constitutives del delicte de rebel·lió unes conductes que es vol destruir políticament. Hi ha persecució política disfressada d’instrucció penal.

Estem, doncs, davant una utilització perversa del procés penal. En la interlocutòria, el jutge instructor descriu de manera detallada el comportament polític del Parlament, del Govern, de l’ANC i d’Òmnium, i relata com aquest comportament ha estat declarat anticonstitucional repetidament pel Tribunal Constitucional. També descriu la reiterada desobediència de les autoritats catalanes a les decisions del Tribunal Constitucional. Però res del que descriu constitueix “alçament violent” de cap tipus.

La interlocutòria és un exemple paradigmàtic de transformació d’un procés penal en un procés polític. No és la persecució del delicte realment comès el que es pretén, sinó que es busca la liquidació d’una opció política mitjançant l’atribució d’un delicte que només existeix en la imaginació del jutge.