Seguim, més o menys, allà on érem
La casualitat ha volgut que en dies consecutius s'hagin fet públiques dues sentències relatives al que podríem denominar la ressaca de la sentència del Procés. El 19 d'octubre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) condemnava quatre exmembres de la mesa del Parlament com a autors del delicte de desobediència a decisions del Tribunal Constitucional. El 20 coneixíem que l'Audiència Nacional absol Josep Lluís Trapero i altres membres de la direcció dels Mossos d'Esquadra dels delictes de sedició i desobediència.
La segona d'aquestes sentències és la que ha despertat més interès en l'opinió pública. Amb l'avançament de la informació al vespre del dia previ a fer-se pública, tots els informatius van obrir amb la notícia ja el dia 20. Ha sigutt també la notícia que ha ocupat un espai preferent en tots els mitjans el dia 21, tot i haver de competir amb el començament del debat de la moció de censura presentada per Vox.
La dimensió política de la sentència resulta indiscutible, però jurídicament té poc interès. L'Audiència Nacional s'ha limitat a constatar que no hi ha prova suficient de càrrec per condemnar Josep Lluís Trapero i altres dirigents dels Mossos d'Esquadra com a autors dels delictes de sedició i de desobediència pels quals el Tribunal Suprem va condemnar, l'octubre del 2019, els exmembres de la Generalitat i la presidenta del Parlament, a més dels presidents de l'Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium Cultural. Hi va haver un delicte de sedició i un altre de desobediència en els mesos de setembre i octubre del 2017, però en aquest delicte no hi van participar els membres dels Mossos d'Esquadra.
Cal subratllar que la sentència té un vot particular de la presidenta de la sala, Concepción Espejel, de gairebé 500 pàgines, mentre que la sentència en té només 96. Espejel sosté justament el contrari: que hi ha prova suficient de càrrec per condemnar la cúpula dels Mossos. En quina mesura aquest vot particular podrà animar el ministeri fiscal o l'acusació particular a recórrer al Suprem, ho veurem els pròxims dies.
En la sentència del TSJC tampoc hi ha novetats jurídiques destacables. Ja per condemnar la presidenta Carme Forcadell el Suprem va haver de fer una interpretació del principi d'inviolabilitat parlamentària que pràcticament el feia desaparèixer del nostre ordenament. És el que torna a fer el TSJC.
El Parlament, tant el de l'Estat com els de les comunitats autònomes, és l'únic òrgan inviolable en termes absoluts en la democràcia parlamentària. El Parlament, com a òrgan, és inviolable en termes absoluts. La inviolabilitat dels parlamentaris és una inviolabilitat relativa, circumscrita a les seves opinions i als seus vots en l'exercici de les funcions parlamentàries.
No hi ha cap més inviolabilitat en democràcia. La inviolabilitat del cap d'estat no és pròpiament inviolabilitat, sinó transferència de responsabilitat al president del govern o al ministre que ratifica els seus actes. La inviolabilitat del cap d'estat és tributària de la ratificació. La inviolabilitat absoluta la té exclusivament el Parlament.
El Parlament no pot cometre mai el delicte de desobediència. Encara que hagi pres una decisió contrària a una decisió de Tribunal Constitucional. El Tribunal Constitucional podrà declarar anticonstitucional una decisió parlamentària. Però el Parlament no comet cap delicte de desobediència si reitera la seva decisió. Està en el seu dret de fer-ho. Podrà ser declarada anticonstitucional de nou, però res més.
La decisió de la mesa del Parlament de sotmetre a discussió i aprovació del ple del Parlament una determinada decisió és inescindible de la decisió adoptada pel ple. No es pot condemnar els membres de la mesa per una decisió adoptada pel ple de Parlament. Això és una cosa que s'ha admès pacíficament en el dret constitucional parlamentari des de sempre.
Tot això s'ha oblidat a l'hora d'enjudiciar la presidenta Carme Forcadell primer i els membres de la mesa després. Responsable de les decisions parlamentàries ho és el Parlament i no la mesa.
El valor de la sentència de l'Audiència Nacional és reconèixer la conducta de la cúpula dels Mossos com la pròpia d'un cos policial en una societat democràtica. No és poca cosa després del que s'ha dit i escrit. Però pel que fa a la qualificació dels fets de setembre i octubre del 2017 no hi ha res de nou. I el desvalor de la sentència del TSJC és el de reiterar la negació del principi d'inviolabilitat parlamentària.
Me n'alegro pels membres de la cúpula dels Mossos. Però seguim bàsicament on érem.