La supèrbia del Tribunal Constitucional Federal d'Alemanya
Quan el Tribunal Constitucional Federal (BVerfG) d'Alemanya va dictar la sentència del dia 5 de maig no podia no saber que estava fent una cosa que no podia fer.
Resolia així un recurs d'empara contra el programa del 2015 del Banc Central Europeu (BCE) de compra de deute públic dels estats membres. Aquest programa ja havia estat objecte d'un recurs d'empara el 2015. El BVerfG va elevar, amb motiu d'aquest recurs, una "qüestió prejudicial" al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). En el plantejament de la qüestió, el BVerfG, més que expressar un dubte, manifestava la certesa que el BCE s'havia extralimitat i que el programa de compra de deute públic era incompatible amb el que preveu l'art. 123 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea. El Constitucional alemany es dirigia al tribunal de Luxemburg en un to imperatiu, gairebé exigint-li que acceptés la interpretació que proposava. El TJUE no ho va entendre així i va considerar que el programa del BCE no suposava una vulneració de l'art. 123 en una sentència dictada el 2018.
En aquell moment estava dita l'última paraula. Es pot estar d'acord o no amb la sentència, però era una sentència ferma.
El 2019, però, es va tornar a interposar un recurs d'empara davant el BVerfG contra el programa del BCE del 2015 i contra la sentència del TJUE del 2018. Aquest nou recurs d'empara és el que s'ha resolt amb la sentència del 5 de maig, que ha originat l'enrenou que els lectors coneixen.
Les sentències del TJUE no són susceptibles de cap recurs. Aquesta és una de les coses indiscutibles en el món del dret. En conseqüència, la justícia alemanya no podia admetre a tràmit el recurs interposat. Cap altra alternativa és jurídicament acceptable.
El BVerfG no només va admetre el recurs a tràmit i va celebrar una vista oral, sinó que, a més, ha acabat dictant una sentència en què considera que el BCE es va extralimitar en l'exercici de les seves competències amb el programa de compra de deute del 2015 i que el TJUE també s'ha extralimitat en les seves funcions al no considerar el programa incompatible amb el Tractat de Funcionament de la Unió Europea. La desqualificació que fa el BVerfG de la fonamentació jurídica i de la part dispositiva de la sentència del TJUE no pot ser més brutal. El to és el del professor que suspèn l'alumne perquè no sap ni una paraula del que se li pregunta.
Mai en tota la meva vida he vist una expressió de supèrbia com aquesta en l'exercici de la funció jurisdiccional. El BVerfG ve a dir-li al TJUE que ja en el plantejament de la qüestió prejudicial li havia indicat com havia de resoldre l'assumpte, però que el TJUE és tan maldestre que ni amb indicacions va ser capaç de fer-ho bé. D'aquí la necessitat de corregir-lo a posteriori.
Com que el BVerfG no pot anul·lar la sentència del TJUE, es limita a donar un termini de tres mesos perquè es doni una explicació sobre el programa del BCE congruent amb el principi de proporcionalitat i, en funció d'aquesta explicació, el BVerfG decidirà si "exceptua o no" la implementació del programa per les autoritats alemanyes.
El BVerfG no considera que tingui competència per anul·lar un programa del BCE, però sí que considera que la té per ordenar a les autoritats alemanyes que es "desenganxin" d'aquest programa.
En termes jurídics no crec que el BVerfG arribi enlloc amb aquesta sentència. Una altra cosa és l'impacte que pugui tenir en termes polítics en els programes que puguin activar-se per fer front a la crisi de la covid-19. Aquí hi ha el gruix de la decisió. En la sentència del 5 de maig el BVerfG diu expressament que no és objecte de la seva decisió el que pugui decidir-se en el futur, però a ningú se li escapa que no és el que es va decidir el 2015 el que li preocupa, sinó el que es pugui decidir el 2020 i més endavant.
Estem davant d'una operació política, perquè jurídica no ho pot ser. Es tracta de tornar a un passat a què no es pot tornar, per intentar posar límits a les decisions futures que es puguin prendre.