Sorpreses judicials
Quan la Fiscalia General de l'Estat va aprofitar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució per posar en marxa una operació de persecució implacable del nacionalisme català a través del Tribunal Suprem (TS), ho va fer amb la convicció absoluta que controlaria amb seguretat el desenvolupament de l'operació. Coneixent, com coneixia, la composició del Tribunal Constitucional, no tenia cap dubte que l'únic òrgan que tenia facultats per imposar algun tipus de control, no ho faria. Entre la Fiscalia General i el TS arbitrarien la resposta de l'Estat al desafiament del nacionalisme català.
La Fiscalia i el TS sabien que hi ha un Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), al qual acabaria anant a parar segur la sentència que es dictés contra els dirigents nacionalistes catalans, però també sabien que l'eventual decisió del TEDH arribaria d'aquí molts anys.
Amb el que no van comptar va ser amb la Unió Europea. No se'ls va acudir que podia passar el que realment ha passat. Que qui va ser president de la Generalitat, d'una manera jurídicament impecable i fent ús del dret reconegut en l'article 19 de la Constitució –el mateix dret de què acaba de fer ús el rei emèrit–, decidís, abans que s'activés cap querella contra ell, sortir d'Espanya i establir la seva residència a Bèlgica.
Tampoc van tenir en compte que hi ha un Parlament Europeu i que l'any 2019 tocava la renovació d'aquesta cambra, cosa que permetria a alguns dirigents nacionalistes concórrer a les eleccions i ser elegits parlamentaris europeus.
A partir d'aquest moment, el que la Fiscalia General i el TS creien que tenien plenament controlat ha deixat d'estar-ho i les "sorpreses judicials" s'han anat succeint, sense que es pugui descartar que n'apareguin d'altres en un futur no llunyà.
Quan s'ha sortit de l'àmbit judicial exclusivament espanyol, el TS no ha sigut capaç d'aconseguir que cap òrgan judicial europeu comparteixi la seva actuació contra l'expresident o els exconsellers de la Generalitat. No ha aconseguit que cap de les ordres de detenció i entrega dictades pel jutge Pablo Llarena hagin sigut reconegudes com a ajustades a dret per cap jutge o tribunal d'un país de la Unió Europea.
Bé sigui per motius substantius, bé sigui per motius processals. El Tribunal Suprem de Schleswig-Holstein va argumentar que dels "fets" que figuraven en el text redactat pel jutge Pablo Llarena no se'n derivava una conducta delictiva per part de Carles Puigdemont que pogués ser qualificada de rebel·lió o sedició i va rebutjar, en conseqüència, l'extradició de l'expresident perquè fos jutjat per aquests delictes, tot i que deixava oberta la possibilitat que se l'extradís per malversació. El TS, com és sabut, no va acceptar la decisió del tribunal alemany i va renunciar a la sol·licitud que havia formulat. El mateix camí, encara que per viaranys diferents, tindrien les ordres de detenció i entrega cursades contra Toni Comín i Clara Ponsatí davant la justícia belga i escocesa. Els delictes de rebel·lió i sedició només han existit per a la justícia espanyola.
La justícia belga va proporcionar fa pocs dies l'última sorpresa al rebutjar l'ordre de detenció i entrega contra Lluís Puig per un motiu processal. El TS no és el "jutge ordinari predeterminat per la llei", el "jutge natural", perquè els fets pels quals s'acusa l'exconseller van tenir lloc a Catalunya i és, en conseqüència, un òrgan judicial amb seu a Catalunya el que hauria de dictar aquesta ordre. En el cas que aquesta decisió del jutge belga adquireixi fermesa, la doctrina establerta per la justícia belga afectaria tots els condemnats en el cas Procés i proporcionaria un argument d'enorme valor a les defenses davant el mateix Tribunal Constitucional espanyol i sobretot davant el TEDH.
Deixant això de banda, falta per veure què decideix el Tribunal General de la Unió Europea davant el recurs d'Oriol Junqueras contra la decisió del Parlament Europeu de seguir la interpretació del TS. Recordem que davant de la sentència de Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 19 de desembre, que li reconeixia la condició de diputat europeu des del 2 de juliol del 2019, perquè entenia que és el vot dels ciutadans i no l'ulterior jurament de la Constitució el que li atribueix aquesta condició, el TS va acceptar la doctrina amb efectes per al futur i no per a Oriol Junqueras. El TS va declarar que Junqueras havia sigut diputat a partir del 2 de juliol del 2019, però que deixava de ser-ho a partir del 3 de gener del 2020. El Parlament Europeu va acceptar aquesta interpretació del TS en una decisió que està recorreguda davant del Tribunal General de la Unió Europea, el qual no hauria de trigar gaire a dictar sentència.
La justícia europea no ha deixat de donar sorpreses al llarg de tres anys. I encara no ha dit l'última paraula.
