Què n’hem d’esperar del jutge alemany?

Catedràtic de dret constitucional de la Universitat de SevillaEn realitat al títol hi hauria d’haver escrit “del jutge europeu”, ja que els que s’hauran de pronunciar necessàriament sobre l’euroordre dictada pel jutge Pablo Llarena són jutges de quatre països. Però com que l’atenció està centrada a Alemanya, és sobre la possible o probable resposta del jutge alemany sobre la qual em proposo reflexionar.

Com el lector probablement ja sap des de diumenge, si no ho sabia des d’abans, l’euroordre permet l’entrega immediata del reu per part del jutge del país en què es troba retingut. L’entrega podria ser automàtica, sense que el jutge alemany s’aturés en la més mínima anàlisi del contingut de la concreta euroordre dictada per Llarena.

Així hauria sigut si els delictes dels quals s’acusa Carles Puigdemont fossin a la llista de delictes per als quals es preveu aquest automatisme. Però la rebel·lió no hi és. En conseqüència, el jutge alemany no solament pot sinó que ha de fer una anàlisi dels fets dels quals s’acusa Carles Puigdemont per esbrinar si són constitutius del delicte de rebel·lió o no.

Aquí hi ha el quid de la qüestió. Al Codi Penal alemany, com el lector possiblement sap des de diumenge, hi figura un delicte d’alta traïció, tipificat en uns termes no idèntics però que s’està dient que són assimilables als del delicte de rebel·lió del Codi Penal espanyol. Des d’aquest punt de vista, donant per bona l’assimilació, la posició jurídica de Puigdemont és diferent davant del jutge alemany de com seria davant del jutge belga, ja que en aquest país no es preveu el delicte de rebel·lió al Codi Penal.

El delicte de traïció del Codi Penal espanyol està regulat de manera diferent de com ho està el d’alta traïció al Codi Penal alemany. El supòsit més semblant al tipus penal d’alta traïció alemany en l’ordenament espanyol és a la Constitució, a l’article 102.2, en el qual, davant “la responsabilitat criminal del president (del govern)”, es preveu que “l’acusació pugui ser per traïció o per un altre delicte contra la seguretat de l’Estat”.

Però imaginem que donem per descomptat, que no és poca cosa, que hi ha una certa correspondència entre l’alta traïció alemanya i la rebel·lió espanyola. D’això no se’n deriva que el jutge alemany pugui procedir a donar per bona la qualificació dels fets que figuren en l’euroordre cursada per Llarena com a constitutius del delicte de rebel·lió. Aquesta certa correspondència simplement permet al jutge entrar a considerar l’euroordre, però res més.

El jutge té l’obligació d’estudiar l’euroordre i comprovar si la qualificació com a rebel·lió de la conducta de Carles Puigdemont se sosté o no. I si se sosté en uns termes que acreditin la “certa correspondència” entre el tipus penal alemany i l’espanyol. És a dir, si la conducta de Carles Puigdemont descrita pel jutge Pablo Llarena a l’euroordre encaixa dins del concepte de violència constitutiu del tipus penal tant de l’alta traïció com de la rebel·lió.

Perquè en la violència és on hi ha el parentiu entre l’alta traïció i la rebel·lió. Sense violència no existeixen ni l’una ni l’altra. I no una violència qualsevol, no l’aparició d’episodis violents, sinó una violència programada des del moment inicial de l’alçament, amb la finalitat d’aconseguir els objectius descrits tant al Codi Penal alemany com a l’espanyol. Alçament violent no és el resultat de la juxtaposició d’un substantiu i un adjectiu sinó que és un conjunt indivisible des del seu moment inicial fins a la seva finalització. Aquest conjunt inescindible és el constitutiu del tipus penal.

Aquesta és la interpretació pràcticament unànime que es fa de la violència tant en la doctrina espanyola com en l’alemanya. La violència constitutiva del tipus penal ha de ser una violència física, sobre les persones, no sobre les coses, i d’una intensitat extraordinària. Sense aquestes característiques, la violència o els episodis violents podran ser constitutius d’algun delicte però no del delicte de rebel·lió o d’alta traïció.

Això és el que el jutge alemany haurà de comprovar primer i justificar motivadament després si considera que ha d’atendre l’euroordre dictada pel jutge espanyol.

La meva impressió és que no podrà fer-ho, perquè com va escriure ahir el catedràtic de dret penal Francisco Javier Álvarez García al blog Tribuna Abierta, “amb les dades que hi ha sobre la taula (les que es posen en relleu en les resolucions judicials) no pot afirmar-se que els polítics catalans recentment processats per l’instructor del Tribunal Suprem hagin comès un delicte de rebel·lió”.