Ignorància inexcusable

Catedràtic de dret constitucional de la Universitat de SevillaHi ha coses que un magistrat del Tribunal Suprem no pot no saber. No pot desconèixer que Espanya és una monarquia parlamentària, que és una forma de democràcia parlamentària, i no pot desconèixer quina és la posició del Parlament en aquesta forma política.

I aquest desconeixement és el que el jutge Pablo Llanera ha acreditat en la interlocutòria dictada ahir mitjançant la qual va decidir no permetre que Jordi Sànchez acudeixi a la investidura en la seva condició de candidat designat pel president del Parlament.

La democràcia parlamentària descansa en dos principis: el primer és relatiu al fet que el poder resideix en el poble, del qual emanen els poders de l’Estat, i el segon és relatiu a la cadena a través de la qual aquesta legitimació democràtica es projecta en l’arquitectura constitucional, que es tradueix en el fet que només hi ha un òrgan que n’és portador de manera directa: el Parlament. El poder resideix en el poble, però institucionalment es projecta en el Parlament. “Les Corts Generals representen el poble espanyol”, diu l’article 66.1 de la Constitució. És l’única ocasió en què la Constitució posa en connexió directa el poble com a titular del poder amb un òrgan constitucional. La resta es connecten a través del Parlament.

El Parlament ha de renovar la seva connexió amb el poble com a titular del poder cada quatre anys, que és el que dura una legislatura. Amb cada renovació de la legitimació democràtica, comença una fase completament nova de la democràcia parlamentària. Les legislatures no són vasos comunicants, sinó compartiments estancs. El principi de discontinuïtat presideix la vida parlamentària. D’aquí la numeració de les legislatures.

Amb cada renovació de la legitimitat democràtica del Parlament s’ha de procedir a la renovació de la legitimitat del govern i del poder judicial. La renovació de la del govern és explícita i visible: es produeix mitjançant la investidura del president. La renovació de la legitimació del poder judicial és implícita: la “submissió a l’imperi de la llei” (art. 117.1 de la Constitució) es manté tal com és a l’ordenament jurídic vigent mentre les Corts Generals no decideixin innovar-lo. Les noves Corts Generals fan seu l’ordenament jurídic i renoven la seva legitimació modificant-lo o no modificant-lo.

Això val exactament igual per a totes les comunitats autònomes, la fórmula parlamentària de les quals és una reproducció de la fórmula estatal.

En la democràcia parlamentària, el Parlament és l’únic òrgan constitucional que té llibertat. És l’únic òrgan que no executa dret, sinó que crea dret. Té el límit de la Constitució, però no executa la Constitució, sinó que crea dret lliurement amb aquest límit. Té, com diu el Tribunal Constitucional, “llibertat de configuració”. Una llibertat que no té ningú més que ell.

I aquesta “llibertat de configuració” es manifesta abans que res en la transmissió de la legitimitat democràtica al govern mitjançant la investidura del president. Aquesta és la màxima expressió de la “llibertat de configuració”. El Parlament i només el Parlament, després de la celebració d’unes eleccions, pot decidir, amb el límit que hagi establert la Constitució, com transmet la legitimitat democràtica de la qual és portador al president del govern.

Per a les comunitats autònomes, el límit que imposa el bloc de la constitucionalitat és que el candidat proposat pel president del Parlament per a la investidura sigui diputat i que no estigui privat de l’exercici del dret de sufragi. Mentre es respecti aquest doble límit, és impossible interferir des de l’exterior del Parlament en el procés d’investidura.

El contrari suposa la negació del principi de legitimitat democràtica, del principi d’autonomia parlamentària i del principi de divisió de poders, a més de la vulneració del dret de sufragi passiu del candidat proposat i del dret de sufragi actiu de tots els ciutadans catalans que van participar en les eleccions el 21-D.

Resulta esfereïdor que sigui magistrat del Tribunal Suprem un ciutadà que demostra un desconeixement tan escandalós dels fonaments en els quals descansa la democràcia parlamentària espanyola.

En el pròxim article veurem com es pot i com s’ha de reaccionar davant d’aquest acte.