Horitzó nebulós
Catedràtic de dret constitucional de la Universitat de SevillaTorra i Aragonès han situat en les sentències de l'1-O l'horitzó de la unitat del Govern i la continuïtat, per tant, de la legislatura. Fins a les sentències se segueix com s'està o es procura, almenys, seguir com s'està, perquè, tal com està el pati, ni encara procurant-ho, es pot garantir que sigui així.
Passa, però, que l'horitzó de les sentències de l'1-O és summament incert, ja que, sense la presència física de Carles Puigdemont entre els acusats, és pràcticament impossible que es pugui obrir el judici, almenys contra els exconsellers.
El 15 de febrer del 2018, en un esmorzar organitzat per Europa Press, el llavors fiscal general de l'Estat i avui magistrat de la sala segona del Suprem, Julián Sánchez Melgar, va afirmar de manera contundent: "Carles Puigdemont no pot ser jutjat en rebel·lia... perquè la llei ho impedeix per a penes superiors a dos anys". D'aquí la seva exigència que el jutge Pablo Llanera tornés a activar l'euroordre dictada per la jutge Carmen Lamela, que ell mateix havia desactivat. "En els meus anys d'experiència professional, i són més de trenta-cinc, mai havíem assistit a una circumstància d'aquesta naturalesa. Havíem tingut fugits, pròfugs... però mai un fugat que se sabés exactament on és". Sense la presència de Puigdemont, venia a dir el fiscal general, no és possible obrir el judici de l'1-O.
El jutge Pablo Llarena va acabar activant l'euroordre, que ha tingut un recorregut àmpliament conegut. El Tribunal Superior de Justícia de Schleswig-Holstein va concedir l'extradició de Carles Puigdemont perquè pogués ser jutjat a Espanya, però no pel delicte de rebel·lió o de sedició. El judici per l'1-O es podria obrir, però no per delicte de rebel·lió. El jutge espanyol va decidir retirar l'euroordre, amb la qual cosa tornem a la situació en què ens trobàvem en el moment en què Julián Sánchez Melgar va fer les declaracions que he transcrit en el paràgraf anterior.
La no presència de Puigdemont entre els acusats planteja un problema insuperable. A la projecció que fan la Constitució i l'Estatut d'Autonomia del principi de legitimitat democràtica en la formació tant del govern de l'Estat com del govern de la Generalitat, el president no és un 'primus inter pares', com ho era el president del govern espanyol a les Constitucions no democràtiques de 1845 i 1876. A la Constitució democràtica de 1978 únicament el president és portador del principi de legitimitat democràtica de manera individual, perquè únicament ell la rep del Congrés de Diputats o del Parlament de Catalunya, que l'han rebut directament del "poble espanyol o del poble català". Els ministres i els consellers són "col·laboradors" en l'execució del programa del president, basant-se en el qual es va fer la votació d'investidura. Des de la perspectiva de la legitimitat democràtica, els consellers són apèndixs del president. Són responsables individualment dels actes de gestió de la seva conselleria. Però dels "actes de govern" únicament ho són si s'ha acreditat prèviament la responsabilitat del president.
Després de la decisió del Tribunal de Schleswig-Holstein o hi ha judici per a tots per malversació o no hi pot haver judici per a ningú. Aquesta és la disjuntiva davant la qual es troba el Tribunal Suprem. Si Carles Puigdemont hagués dissolt el Parlament i convocat eleccions, que era una prerrogativa personal seva, no s'hagués activat l'article 155 i no s'hauria procedit penalment contra els acusats. ¿El Tribunal Suprem pot fer abstracció d'aquesta circumstància i obrir judici oral contra els que no podien haver evitat de cap manera l'activació de l'article 155 i no obrir-lo contra l'únic que podia evitar-la?
L'interrogant es respon per si mateix. Què pot dir el Tribunal Constitucional davant un recurs d'empara que interposin els advocats dels consellers contra la interlocutòria d'obertura del judici oral?
Aquest interrogant ha de ser clar perquè l'horitzó de les sentències pugui ser pres en consideració.
