Derogar el jurament o promesa de la Constitució
La forma de prestar el jurament o promesa de la Constitució s'ha convertit en l'element més cridaner dels plens del Congrés i del Senat d'inauguració de la legislatura. En algunes legislatures anteriors ja s'havien assajat fórmules enginyoses, per dir-ho d'alguna manera, per evacuar aquest tràmit, però en la legislatura actual, que va començar dimarts passat, s'ha anat considerablement més lluny que en les legislatures anteriors.
S'ha de reconèixer que l'espectacle no resulta edificant. La sessió inaugural d'una legislatura hauria de ser un acte solemne, a través del qual es fes visible per a la ciutadania que s'inicia el procés d'interpretació parlamentària de la voluntat expressada pel cos electoral en les últimes eleccions generals.
El sistema parlamentari es regeix per l'anomenat principi de discontinuïtat, que significa que cada legislatura és independent de l'anterior i de la que posteriorment la succeeixi. Darrere de cada legislatura hi ha una manifestació de voluntat diferent del cos electoral. I aquest és el moment decisiu en la vida de l'estat constitucional. Singularitzar amb un acte solemne el començament de cada legislatura sembla bastant raonable. És el moment inicial de vigència de la sobirania popular.
El que no resulta, però, raonable és donar a aquest acte solemne una connotació religiosa o moral a través de la prestació del jurament o promesa de la Constitució. El jurament o la promesa remeten a un univers preconstitucional, com el mateix Tribunal Constitucional va deixar clar a la STC 119/1990. El jurament o promesa no és pròpiament constitucional, encara que no resulti completament incompatible amb la Constitució en la interpretació que forçadament en fa el TC. Però trenca amb la lògica jurídica de la democràcia. I una vegada que es trenca la lògica jurídica pròpia de la democràcia com a forma política pot passar qualsevol cosa i l'acte solemne d'inauguració de la legislatura pot adquirir connotacions pròpies d'una pel·lícula dels germans Marx. Va ser exactament el que va passar dimarts passat.
Això no es pot evitar, com ha proposat Pablo Casado, amb una llei que imposi taxativament una fórmula de prestar el jurament o promesa, ja que seria anticonstitucional d'acord amb la doctrina de la STC 119/1990 esmentada recentment. És constitucionalment impossible impedir que un parlamentari deixi constància de la seva protesta per exigir incorporar un element religiós o moral al que ha de ser una operació exclusivament jurídica. La fórmula "Contra la meva voluntat prometo la Constitució" és constitucionalment irreprotxable.
El desordre de dimarts passat únicament pot ser evitat mitjançant la derogació dels articles dels reglaments del Congrés de Diputats i del Senat en què s'exigeix el jurament o promesa de la Constitució. És la forma més senzilla i més d'acord amb la Constitució espanyola, així com amb les Constitucions dels altres països de la Unió Europea.
Amb això, a més, s'evitaria que es pogués fer un ús injust d'aquest tràmit reglamentari per vulnerar l'exercici de drets fonamentals, com ha passat després de les eleccions a Parlament Europeu. Els diputats electes Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín s'han vist privats de diversos drets fonamentals després que es convertís el tràmit del jurament o promesa de la Constitució davant la Junta Electoral Central en un element essencial per adquirir la condició de diputat europeu i poder ocupar l'escó per al qual han estat elegits i proclamats candidats electes.
El fet que això hagi pogut passar hauria de conduir a la immediata derogació dels articles dels reglaments parlamentaris que han possibilitat l'esmentada vulneració de drets. Hauria de ser un compromís que s'adquirís en el pacte per a la formació de govern.