La cortina de fum de la "lluita definitiva"
Em va produir una notable perplexitat el discurs de Carles Puigdemont a Perpinyà, en què va animar els més de cent mil assistents a l'acte a preparar-se per a la "lluita definitiva" per la independència. El moment de la independència, va venir a dir, és ara.
El lector segur que recorda que el mes d'octubre del 2017 Carles Puigdemont va proclamar la independència de Catalunya en forma de República i va procedir a la seva suspensió gairebé sense solució de continuïtat. La República catalana tot just va tenir un minut de vida. Es reconeixia, d'una banda, que s'havia produït una manifestació de la voluntat dels ciutadans de Catalunya l'1 d'Octubre, però es reconeixia també que no es donaven les condicions perquè aquesta voluntat pogués fer-se efectiva. La República catalana com a desideratum, però no com a realitat. Aquesta va ser la conclusió que va treure el llavors president de la Generalitat dels esdeveniments de setembre i octubre del 2017.
Què ha passat en els dos anys i mig transcorreguts des de llavors perquè es pugui considerar que ens trobem ja en el moment de la "lluita definitiva" per la independència? Si el 2017, sent Carles Puigdemont president de la Generalitat, no va considerar que el moment posterior a la celebració del referèndum, basant-se en el qual es va fer la proclamació de la República, era un moment "definitiu", per què considera que aquest sí que ho és? Què ha canviat substancialment en la relació entre Catalunya i l'Estat per arribar a aquesta conclusió? ¿Està el nacionalisme català en condicions d'imposar-li a l'Estat avui la independència de Catalunya i d'obtenir reconeixement internacional d'aquesta independència a diferència del que va passar el 2017? La resposta a aquest interrogant tothom sap quina és. El nacionalisme català no "s'ha rendit". No és poca cosa. Però l'agenda independentista no ha avançat gens ni mica. No s'ha fet ni un sol pas en aquests dos anys i mig que permeti entreveure la proximitat de la República catalana.
El nacionalisme català continua tenint avui el mateix problema que va tenir l'octubre del 2017: que no té un "projecte compartit de país" basant-se en el qual pugui justificar la seva pretensió de constituir una República catalana. La distància que separa ERC i l'espai polític que presideix Carles Puigdemont és visible per a tothom. Més ara del que ho va ser entre el 2015 i el 2017. I des d'aquesta distància no es pot entaular la "lluita definitiva" per la independència. Aquesta distància condicionarà la competició en el si del nacionalisme català en les pròximes eleccions al Parlament, se celebrin quan se celebrin. El moment electoral serà el moment de la veritat per al nacionalisme català. Molt lluny queda el miratge de les eleccions "plebiscitàries" del 2015 i també el de la unitat "forçada" de les eleccions del 155 convocades per Mariano Rajoy el desembre del 2017. I en les pròximes eleccions no tindrem al govern de l'Estat l'expressió reaccionària més que conservadora del nacionalisme espanyol, que és el que va suposar el govern de la majoria absoluta del PP, sinó que hi haurà el primer "govern de coalició d'esquerra" sota la Constitució del 1978. Un govern que va ser possible per la participació de tot el nacionalisme català en la moció de censura del 2018 i de part d'aquest nacionalisme en la investidura del 2019. Tant en el seu origen com en la seva configuració actual, el govern presidit per Pedro Sánchez no s'explica sense el nacionalisme català.
Amb aquest govern espanyol hi ha en marxa una negociació. I al voltant de la naturalesa d'aquesta negociació i del seu contingut i abast girarà la pròxima campanya electoral. La perspectiva no és l'heroica de la "lluita definitiva", sinó la més prosaica del pacte que permeti una convivència democràtica digna de tal nom.
La "lluita definitiva" és una cortina de fum, i una expressió de desconcert i de manca de projecte de govern. I les eleccions són a tocar.
