Javier Cercas o el desconsol històric
La primavera del 2005 va créixer la notícia que el president de l’Amical de Mauthausen, segons es creia, un exdeportat del camp de Flossenbürg, amb bona projecció mediàtica i una important activitat pedagògica, mai havia estat internat en un camp nazi. Es deia Enric Marco Batlle i en els mesos d’abril i els que després van venir la seva biografia va ser examinada per tota mena de mirades i qualitats analítiques. I és que l’assumpte, sense ser insòlit, tenia conseqüències ètiques notables, interrogava la mandra estructural del periodisme documental i reclamava de les humanitats un esforç més elevat en la indagació crítica sobre la institució del testimoni, cosa que els textos de G. Agamben (1998) i B. Sarlo (2005) havien tractat amb excel·lència.
Passats gairebé deu anys, després d’un interessant documental cinematogràfic (2009) sobre Marco, realitzat per L. Vermal i S. Fillol, i una novel·la de M. Barbal (2014) que no he llegit, el novembre de l’any passat va aparèixer un llibre nou sobre el tema, titulat El impostor i signat per J. Cercas. El text és una ocasió perduda. Ho és a causa de l’absència de talent, d’història i de literatura, que són substituïts per un impressionant Himàlaia de tafaneries que omplen planes repetint anècdotes i escàndols. Em va sorprendre comprovar que, en realitat, el centre del llibre de Cercas no és Marco i el fenomen consegüent, sinó l’autor del llibre, Cercas mateix.
Pel que sembla, l’autor necessita verbalitzar la seva aflicció per la història del nostre malmès país, el seu desconsol per l’engany al qual els ciutadans s’han sotmès, ells mateixos i de mutu acord, inventant-se el seu passat, i ens fa saber la necessitat que té d’anar al psicoanalista perquè està desfet, inquiet. Ens comenta sense treva què pensa de si mateix (potser l’únic tema que coneix i l’amoïna). Fet i fet, el que diu de Marco ja era conegut a grans trets, la resta són curiositats sense cap aportació sobre el testimoni i la seva relació amb la societat. Quan al·ludia a l’absència de talent em referia a aquest procedir d’un autor que no inventa, però que tampoc reflecteix, que sols és capaç de retocar, adaptar i narrar episodis que són organitzats i adaptats a la tesi prèviament construïda. Primer el discurs, després l’entorn de dades i comentaris que el protegeixen encara que no l’argumentin. L’obsessió pueril de comprovar què és veritat i què no, en lloc d’interrogar-se pels fenòmens subjacents en actes i actituds. Per exemple, dir que la vivència del que Marco va explicar al Congrés, reunit per primera vegada per commemorar la fi d’Auschwitz, era una vivència falsa no té res de transcendent, ni aporta res, és senzillament obvi. El que és important històricament és indagar i comprendre per què era la primera vegada que es reunia el Congrés per a aquesta commemoració. Quan abans al·ludia a l’absència d’Història em referia a aquesta manera de fer.
Sorprèn tanta frase feta, entre les quals destaca la reiteració de l’expressió la llamada memoria histórica, tan repetida que bé podria constituir delicte (no podria dir memoria histórica a seques?). O los estertores del franquismo, els atisbos de libertad, o els retoños de la burguesía, o... un constant desfilar de vulgaritats. Tot i que res supera les comparacions entre Marco i Don Quijote, planes i planes, tedi i badall. Quan deia que no hi ha literatura em referia a això. Gosaria dir que si la claredat ve a ser la cortesia de la intel·ligència (Ortega dixit ) l’embolic narratiu del text fa pensar que alguna cosa seriosa li passa o a la cortesia o a la intel·ligència.
D’altra banda, l’eslògan central reiterat -“cuarenta años de una dictadura a la que casi nadie había dicho No y casi todos habían dicho Sí” (p. 194-195)- constitueix un model esplèndid per explicar què és un sofisma com a base d’una doctrina. Tot i que no sabria dir si en aquest cas l’artifici és per ignorància, per descuit o per contribució conscient al buit ètic proporcionat per l’Estat, que tan bé va escenificar el ministre Bono en fer desfilar, amb les forces armades, un falangista que havia lluitat sota banderes hitlerianes i un antic partisà que les havia combatut. Potser Cercas s’ha inspirat sempre en això, no ho sé, però el resultat és el mateix. “Casi nadie había dicho No”. ¿Potser l’autor té per paradigma de rebel·lió el poble sempre en armes i dempeus? ¿El seu model de dignitat política és l’Ulster d’abans? No ho sé, en qualsevol cas, l’estratègia del text no es la pròpia del biògraf sinó la de l’advocat, l’objectiu del qual no és la veritat -ni la veracitat- sinó guanyar el cas, una mercaderia com qualsevol altra, un bon negoci ennoblit per l’estètica del desconsol històric.