El que lliga Javier Cárdenas i Jorge Fernández Díaz
Javier Cárdenas va ser condemnat el 2005 per intromissió il·legítima en l’honor d’un discapacitat mental a qui havia fet sortir a Crónicas marcianas. Que se’n fotia a la cara, vaja, i l’escarnia. El Constitucional va ratificar la pena de 15.000 euros imposada al comunicador. TVE, però, ha decidit que el millor que pot fer amb els impostos de vostè i jo és confiar els vespres a aquest individu -que fa poc explicava que Hitler no podia ser un dictador perquè l’havien votat- perquè hi faci, bàsicament, el que li doni la gana.
Lydia Lozano es va passar mesos defensant que la jove Ylenia -filla dels cantants Al Bano i Romina Power- seguia viva. Això era l’any 2005, onze anys després de la desaparició de la noia. El pare es va querellar contra ella i la Federació d’Associacions de la Premsa va emetre un comunicat de repulsa en què se subratllava que Lozano “va fer gala de la seva falta de compromís periodístic”, una manera com qualsevol altra de dir que es passa la deontologia pel share. Actualment podeu trobar Lozano participant amb tota normalitat en tertúlies del grup Mediaset i també a la Cope.
Eduardo Inda va mostrar en televisió un document que demostrava suposadament com el govern de Veneçuela havia finançat Podem. Es va demostrar, però, que el paper era una falsificació que corria per YouTube i que el polemista no es va dignar a contrastar. Eduardo Inda segueix rebent invitacions als programes polítics de La Sexta. Invitacions i xecs, esclar.
Alfonso Rojo va dir-li “ Estás muy gordita para el hambre que se pasa ” a Ada Colau. Mesos abans, li havia dit també “ gorda ” a la socialista Beatriz Talegón. Rojo manté la seva presència en televisions autonòmiques controlades pel PP.
A Jorge Fernández Díaz el van enxampar instrumentalitzant l’Oficina Antifrau en favor dels seus interessos polítics. Les converses gravades també el recullen interessat en la difusió de proves falses que poguessin perjudicar els partits independentistes. L’últim dia que ho vaig mirar, Jorge Fernández Díaz seguia exercint de ministre de l’Interior en funcions.
Incloc Fernández Díaz en aquesta llista de (des)informadors impunes perquè crec que hi ha un fil que lliga les evidents deficiències en cultura democràtica a Espanya amb les mancances del seu sistema comunicatiu. Totes dues comparteixen, per exemple, una preocupant absència de capacitat fiscalitzadora. El que ja no tinc clar és què va primer, si l’ou o la gallina. És a dir, si el dèficit democràtic fa que la societat accepti que la realitat l’expliqui gent acreditadament tòxica o bé si és l’existència de mitjans on es disculpen -quan no s’aplaudeixen- aquests excessos allò que provoca que Espanya tingui problemes per dotar-se d’un sistema polític la flaire del qual no recordi la Dinamarca de Hamlet.
