Javier Cárdenas: hora de vocalitzar
TVE ha posat en mans del presentador Javier Cárdenas el programa Hora punta. Un talk show de trenta-cinc minuts, en prime time, per repassar vídeos d’internet humorístics, emocionants o sorprenents. També recullen esquetxos que pesquen per les xarxes amb brometes pesades que després copien per posar-ho a prova. També hi ha entrevistes enllaunades, a plató, i la presència de suposats experts en alguna temàtica en la qual volen aprofundir. Cárdenas s’asseu en una taula amb diversos col·laboradors a cada costat que fan aportacions molt puntuals. Tenen més aviat la funció d’apòstols televisius que contribueixen a potenciar visualment i entronitzar la figura del líder/presentador. Més enllà de la buidor i el contingut anodí, que potser té el seu públic, el programa no té ni molt menys la intensitat d’una hora punta sinó l’avorriment d’un embús. Javier Cárdenas com a presentador de plató desenvolupa un posat molt artificial, se li nota una preocupació constant per agradar mantenint una actitud televisiva poc natural i passada de moda. Més ambició que talent. Contrasta el desig permanent de dotar el seu missatge de molta intensitat quan, en canvi, el que ell transmet és molta frivolitat. Fins i tot quan vol induir l’audiència a una certa emoció per algun vídeo, força tant aquest anhel que en comptes d’empatitzar amb l’espectador l’únic que fa és delatar els trucs més elementals dels ganxos televisius: vendre una moto que fa poca il·lusió. Com que els continguts són tan banals i intranscendents, és ell que s’ha d’esforçar a il·lusionar amb les paraules una intensitat que les imatges no tenen: “Es tan emocionante”, “Pone la piel de gallina”, “Es muy interesante”, “Es sorprendente”...
El pitjor, però, és el do de paraula de Javier Cárdenas. La seva incapacitat per vocalitzar és impròpia d’un presentador de televisió i, molt menys, de ràdio. Parla a batzegades, accelera i desaccelera la velocitat, fa les pauses on no toca i hi ha parts de les frases que no s’entenen. Elimina síl·labes. El seu sobreutilitzat “¡Esto es increíble!” acaba convertit, sovint, en un “¡Estesincríble!”
Els recursos expressius són limitats i basats en els tòpics del llenguatge televisiu més clàssic: “Mejor que te lo expliquemos es que lo veamos”, diu per donar pas a alguns vídeos. La prova de la manca de recursos és l’abús de crosses lingüístiques per fer de coixí a la pobresa de vocabulari: “La verdad es que...” i els “desde luego...” els va servint a granel. I dels “increíbles”, “impresionantes”, “interesantes” i “emocionantes” no en sortim.
Hora punta és, en definitiva, un exemple més d’aquesta creativitat de mínims de TVE, amb un criteri de mínims i unes apostes de mínims.