Jaume Sisa: Enviat especial al setè cel

Té als ulls la perplexitat amb què fa 30 anys veia sortir el sol qualsevol nit. I fa tot el que pot per reaprendre una innocència que el salvi del ressentiment.

Podria ser vocalista d'un cabaret tirant a puticlub o el flabioler d'una cobla que es guanya la vida fent de barber. No haver passat mai per la universitat ni ser de cap cau, el va fer massa silvestre per poder tocar el cul de burgesetes emocionant-les amb cançons de protesta.

Beu de la multidimensionalitat de Dalí, té més diòptries que Pau Riba i ha fet hereus en els marcians d'Antònia Font i el torero d'Albert Pla. Montalbán deia d'això seu poètica narcisista, però el que ell veu és que la ideologia fa estèril la inspiració.

El seu català de Pitarra "té poc que veure" amb el Noucentisme. I el disc i el disco hi alternen amb l'alegre promiscuïtat amb què conviuen a casa seva el Popeye i la Ventafocs.

Era un friqui més d'aquell carrer Plateria que va ser l'hòstia quan el dictador la va palmar i la incipient democràcia no sabia res de disciplines de partit. D'aquell carrer que, en fer-se d'argent, va ser pres per franquícies que es barallaven com putes de luxe per tenir-hi aparador.

L'esperit olímpic va esclafar-li les ulleres de cul de got quan netejava Barcelona de xiringuitos i del substrat de ronya que alimenta els genis. Però, per sort, l'únic que cal per veure la dimensió galàctica és saber mirar.