Jaume Roures destapa les clavegueres

Dimecres es va projectar, al cinema Aribau de Barcelona, Las cloacas de Interior, el documental dirigit per Jaume Roures. Una solució provisional a l’espera de trobar una cadena de televisió (preferentment estatal) que el vulgui emetre. El documental de Mediapro enllaça amb el 30 minuts de l’opperació Catalunya i amb el Salvados de La versión Villarejo.

Però Las cloacas de Interior, per durada, per aprofundiment en les clavegueres i per l’enorme valor d’alguns dels múltiples testimonis, és més complet. També és més dens. Arriba un punt en el documental que el nivell de trames, personatges implicats, vinculació de diferents casos i l’espessor del podrimener que s’investiga pot saturar l’espectador. No és culpa del plantejament televisiu. Al contrari. El que fa el reportatge és intentar fer el màxim d’accessibles les deixalles del ministeri de l’Interior. Ho resol molt bé complementant les explicacions dels periodistes i els implicats amb uns gràfics de personatges, amb les fotos i els seus càrrecs, que són essencials no només per entendre el relat sinó per captar la dimensió del que els mateixos implicats anomenen “ la oficina siniestra ”. Com a espectador et vas adonant, progressivament, de la impressionant estructura paral·lela als estaments oficials que acumula morts a l’armari. La veu en off fa un relat molt explicatiu dels mecanismes de funcionament d’aquesta xarxa corrupta i serveix de fil conductor. La imponent veu de Jordi Boixaderas contribueix a potenciar l’efecte de misteri i de contundència de la trama. La periodista Patricia López, pionera en la investigació, té també un pes específic a l’hora de complementar la narració amb matisos i ampliar aspectes clau. I el reportatge compta amb un testimoni essencial i valuosíssim: el comissari Jaime Barrado, que podríem definir com el policia bo de la història. L’home que s’adona de l’existència d’aquesta xarxa corrupta, la denuncia i en paga les conseqüències a nivell personal. I, per sort, ho explica davant les càmeres. Les gravacions filtrades del ministre Fernández Díaz, De Alfonso, Villarejo i altres individus tòxics, a part de ser demolidores, serveixen de prova contundent per donar solidesa al reportatge.

Las cloacas de Interior és completíssim, rigorós, revelador i molt aclaridor. Té el mèrit periodístic d’haver aconseguit testimonis de primera mà i d’haver dut a terme una investigació meticulosa. Aconsegueix el seu objectiu: denunciar un sistema podrit i corrupte des de fa anys.

És imprescindible que tot el que destapa aquest reportatge es doni a conèixer. Si Espanya fos un país normal, la televisió pública hauria de ser qui l’emetés per una simple qüestió de responsabilitat democràtica. Però és obvi, i més després de veure Las cloacas de Interior, que el que passa a Espanya no és normal.