Més enllà d’estar obligat a pensar en els drames de rostre adolescent d’aquests dies (sempre plens de patiments i desconcerts), ja porto un cert temps d’interrogatoris mediàtics sobre l’augment dels trastorns mentals entre adolescents. I, abans d’encetar cap resposta, sempre he de començar per negar la pregunta. ¿Augmenten els trastorns o, enmig d’una nova alarma, només mirem trastorns i amb mirades adultes trastornades? ¿Mirem infelicitats o comptabilitzem depressions? ¿Descobrim dolors i contrasentits de les seves vides o etiquetem com a idees suïcides els seus moments de desesperació? Són massa anys recordant que, sovint, són les mirades adultes que només cerquen i veuen problemes les que converteixen en problemes les vides adolescents.
Aquests dies he de tornar a recordar que les estadístiques d’atenció que faciliten els recursos (ara els de salut mental) només parlen d’algunes realitats de les persones ateses i no del món de les adolescències. Igualment, que quan l’adolescent que atenem ha aguditzat les seves dificultats per exemple amb les xarxes, no podem dir que les xarxes generen problemes mentals. També, que l’augment de les demandes d’atenció als recursos de salut mental poden no significar un augment de les dificultats, sinó la constatació que molts adolescents només poden, hipotèticament, ser escoltats en aquests recursos.
També he anat recordant els biaixos interpretatius de les enquestes i les dades quan es tracta d’adolescents. El problema mai ha estat saber quants tenen un determinat comportament, sinó descobrir què signifiquen aquests números. La major part de les dades que es repeteixen aquests dies provenen d’enquestes sobre hàbits de salut i no de diàlegs pròxims amb adolescents. Quan en una classe, després de demostrar interès per la seva vida i no pels “problemes”, pregunto quants han begut ja alcohol, obtinc un resultat. Si, quan estan confiats, faig aixecar la mà a qui encara no ha provat l’alcohol, n'obtinc un altre. No puc preguntar en un qüestionari si han pensat a morir-se. Potser, dialogant amb elles i ells, he de preguntar: “Segur que la major part dels dies ets feliç, però, a vegades, t’amarguen la vida. Per què? Qui?”
Després d’aquestes matisacions clau, podem entrar en els temes de fons. Primer de tot, és cabdal que parlem de malestars (són molts i diversos) i no de trastorns. No perquè no siguin intensos i importants, sinó perquè, a la meva manera d’entendre, malestars i trastorns no són separables i, després, perquè no es tractar de saber si tenim més o menys adolescents embogits sinó de descobrir els patiments i les formes de viure els patiments que tenen.
Les adolescències són el territori perfecte per definir el malestar: existir amb la permanent vivència que la teva vida està encaixada en un motllo, una sabata que estreny i genera un dolor vital persistent; viure tenint la sensació que la vida passa al teu costat i no pots fer-hi res, que no és la teva vida. També ens permeten descobrir com l’acumulació o la impossibilitat de gestionar els malestars, de calmar els dolors, porta a fer que la vida es trastorni i s’expressi en formes destructores.
Les preguntes ens les hauríem de fer al voltant dels malestars, de les formes de descobrir-los, les maneres d'acollir-los i interpretar-los, les vies d’expressió que tolerem, les formes d’ajudar a gestionar-los, els territoris i els recursos on els i les adolescents són benvinguts. No té gaire sentit tractar de descobrir si són més o menys que abans. Tampoc tornar-se conservadors i afirmar que els hem educat en la feblesa i han esdevingut éssers fràgils, obviant la complexitat del món en què vivim ells i nosaltres.
Després de més de quatre dècades fent d’adolescent canviant, tinc la impressió que ara les adolescències són més complexes. Són adolescències més condicionades pels universos (presencials i virtuals) en què es desenvolupen; més desiguals i injustes, i sense arguments que els permetin explicar-se el fet d'haver de renunciar a les felicitats que un altre privilegiat (egoistament cofoi) té; potser, si més no en una part d’ells i elles, amb meny eines per poder gestionar el seu univers adolescent. Així, s’aguditzen vells malestars i n'apareixen de nous, o la condició adolescent (des del caos de les emocions, sentiments i afectes a les formes, trobar sentit a allò que els passa) impacta de manera més intensa.
A més, molts i moltes tenen dificultats per arribar a formar part d’un món especialment segregador, i queden atrapats en la vivència de ser subjectes prescindibles. Per acabar, totes aquestes xifres sobre la seva salut mental ens informen en primer lloc sobre la inadequació dels recursos de salut mental. I no podem oblidar que els que veritablement estem tocats de l’ala som les persones adultes.
