He vist l’1-O

He vist senyores de cabells blancs cridant “Votarem” davant d’un policia amb casc i porra i ganes de pegar. He vist un avi cridant “Votarem” assegut a terra per impedir que els guàrdies civils armats amb porres i cascs protectors entressin al local on ell havia dipositat el vot feia potser unes hores. He vist gent jove, nois i noies, fent barrera, fent un tap perquè les forces repressores no entressin a robar-los el vot que havien emès feia poc. I, com a únic crit de guerra, el mot que es va sentir més a Catalunya: “Votarem”. He vist com la policia espanyola, amb ràbia i amb menyspreu, ha violat escoles, o biblioteques, o pavellons esportius trencant els vidres de les portes amb maces i molta mala llet i buscant, com uns llebrers, el lloc on els responsables del col·legi electoral podien tenir ocultes les urnes amb els vots. He vist pobles de cinc-cents habitants envaïts per dotzenes de policies armats amb porres o amb escopetes de pilotes de goma; i, arreu, he vist joves i grans, dones i homes disposats a defensar el vot que havien emès feia poc; estaven disposats a defensar el seu vot enfront de la força bruta. Això és un gran gest de dignitat: defensar la teva opinió enfront del policia que t’atonyina perquè estàs fent de tap i no deixes passar la força bruta que es vol quedar la teva opinió perquè ningú no la sàpiga.

Demà veuré alguna premsa que acusarà aquestes senyores de cabells blancs, algunes amb la cara ensangonada, de violentes. Per més que m’hi he esforçat no he vist que cap senyora de cabells blancs, ni cap jove ni cap avi, portés cap arma. Alguns brandaven la papereta; i tots, com a crit de guerra, repetien el “Votarem”, “Votarem”. I només tenien les seves mans i braços per protegir-se dels cops de porra, de les estirades de cabells, de les estirades de nas dels guerrers que es veu que venien a restaurar l’ordre que les dones de cabells blancs estaven conculcant. He vist que sempre, sempre, la violència venia d’un cantó: dels que volien robar les opinions arraulides a les urnes. I ho feien amb molta ràbia, en molts casos, i insultant la gent, sobretot les dones. Plens d’odi i menyspreu cap als que només volien que no els robessin el vot. He vist la valentia, el coratge de la gent del meu país que ha sortit al carrer massivament sabent que no ells sinó els policies i guàrdies civils repartirien mastegots. He vist gent valenta en poblets, en pobles grans, en ciutats: gent que parlava català o castellà però que no volien que els robessin la seva opinió. Ho he vist i ho ha pogut veure tot el món. He vist tot un poble defensant la seva llibertat amb les mans i amb la seva dignitat. He vist gent que estava cansada d’haver passat la nit vetllant pel local on l’endemà votaria i que, a hores d’ara, quan estic escrivint aquestes ratlles, encara està de guàrdia o ha tornat després de passar per casa a canviar-se. Gent mal dormida però capaç de continuar la jornada fent de taps; gent entestada a no permetre que li robin el seu vot. Herois.

A hores d’ara m’escandalitza el silenci dels polítics espanyols; ja fa dies que m’escandalitza que deixin fer a Rajoy sense posar-hi cap objecció. Més o menys em puc imaginar per on aniran els comentaris dels mitjans espanyols. No sé què en dirà la premsa internacional ni quines fonts d’informació tindrà. Jo només he explicat el que he vist.