Barcelona, Maragall i l’optimisme transformador

L’arribada d'Ada Colau i els comuns a l’ajuntament de Barcelona fa quatre anys, més enllà del valor simbòlic d’una victòria inesperada per a molts, no va ser una notícia gaire positiva per a la governació de la ciutat. Barcelona és sempre massa rellevant per permetre'ns el luxe de tenir equips poc preparats per governar, febles, carregats de prejudicis i malfiances. I això és el que va passar l'estiu de 2015, quan va assumir el govern un equip més aviat preparat per ser oposició. Aquesta descripció sintètica, una mica severa, no és exactament meva: me la feia fa un any i mig, prou honestament i considerant ja superat el desconcert inicial, el mateix Gerardo Pisarello, aleshores primer tinent d'alcalde. Em reconeixia que l'equip de Colau havia començat a treballar més predisposat a aturar allò que considerava males polítiques que no pas a impulsar accions realment transformadores. La conversa amb Pisarello l'havia propiciada la publicació del llibre 'Pasqual Maragall, pensament i acció', i el tinent d’alcalde reconeixia com, a mesura que passaven els mesos i anaven entenent les claus de les estructures i polítiques sòlides que es poden dur a terme des de l'Ajuntament, s'adonaven que la majoria provenien de l'etapa de Pasqual Maragall alcalde. I que aquesta lliçó havia estat molt inspiradora per construir, ara sí, un projecte del comuns per a Barcelona, que havia de ser la base del seu programa per al 2019.

És en part per això que durant la darrera campanya municipal s’ha produït la paradoxa que la majoria de les candidatures han apel·lat al llegat de Pasqual Maragall. Paradoxal però potser no tan estrany: perquè al davant, a dins o al darrere de cinc de les sis candidatures que han obtingut representació hi havia persones que van treballar al costat de Maragall (Pasqual): en els equips encapçalats per Colau, Collboni, Forn, Maragall (Ernest) i Valls (per ordre alfabètic, ben entès) hi ha maragallistes del passat i del present. Tots n'han volgut fer una lectura pròpia per guanyar-se la ciutadania. ¿Interessada o legítima? Tant se val: la reivindicació de la figura de Pasqual Maragall des de tots els angles no fa altra cosa que engrandir el seu llegat, per molt que a alguns ens dolguin segons quines apropiacions.

Tanmateix, el dissabte 15 de juny vaig pensar que també devia ser aquesta disseminació o diàspora de vells i nous maragallistes la que conferia alguna cosa d'estranya a l'acte de constitució del consistori barceloní. Per això, al final de la tarda vaig concloure que la constitució de l’onzè consistori democràtic des de 1979 havia estat, definitivament, un acte entristidor i agredolç, amb més fel que mel. I em preguntava què ha passat (a la ciutat de Barcelona i a tantes altres ciutats i pobles de Catalunya) perquè 40 anys després que sortíssim als carrers a celebrar que s'havien obert les portes dels ajuntaments, trenta anys després d'haver-nos incorporat molts de nosaltres al somni que va dibuixar Pasqual Maragall per a Barcelona, ara ens estiguéssim assenyalant els uns altres amb dits acusadors, mirant-nos amb tant de recel i escopint-nos paraules carregades d’agror. Ves per on, després de dècades de treballar per recosir la ciutat, estem cavant, de nou, trinxeres mentals i polítiques des d'on només sentim les nostres tristes i sabudes veritats i no volem escoltar la part de veritat que surt de les paraules d'aquells amb qui un dia vam compartir-ho gairebé tot.

Pasqual Maragall, tan invocat en campanya, no va governar mai, insisteixo, mai, sense un govern de coalició. I va ser capaç de teixir aliances amb tothom. Era abans del Procés, diuen alguns. Era quan la transformació i el progrés de Barcelona era el tema, i era quan la ciutat era la gent, dic jo. Era quan Barcelona buscava i trobava l’optimisme aglutinador i transformador.