Els jardins de Rodoreda
Per als admiradors de Rodoreda, l’autora de Mirall trencat sembla ser un pou que no s’asseca mai. Després de la novel·lista vam descobrir la poeta, i la pintora, i ara ens arriba la Rodoreda periodista.
L’editorial Comanegra ha publicat un volum molt interessant que recull la prolífica tasca que Mercè Rodoreda va acumular fent periodisme durant només uns quants mesos.
El llibre es titula Avui, que ens són familiars la browning i els gàngsters i recull articles que Rodoreda va publicar amb assiduïtat entre l’octubre del 1932 (tenia vint-i-quatre anys) i el juny del 1934 en diverses publicacions, sobretot a la revista Clarisme.
Aquesta troballa, que se’ns presenta ordenada i classificada, la devem a l’estudiosa rodorediana Mercè Ibarz, que qualifica l’etapa periodística de l’escriptora d'“implacable i asentimental, juganera i llampant”. Rodoreda va fer entrevistes i reportatges, crítica literària, de cinema i de teatre, i també va donar via lliure al seu esmolat sentit de l’humor a les seccions Anti-Be i Ta-Bola de la revista Clarisme.
Quan Clarisme plega, el juny del 1934, després d’haver publicat trenta-set números, la jove Rodoreda deixa el periodisme i comença a dedicar-se a la literatura. Segons ens explica Mercè Ibarz, sempre havia tingut clar que el periodisme seria el camp de fogueig de l’idioma i de les provatures d’estil. La inquieta i exigent Mercè fins i tot s’havia matriculat a una acadèmia per aprendre a escriure bé el català.
En el pròleg d’aquest volum, Mercè Ibarz s’encarrega de recordar-nos que hi ha altres noms de dona il·lustres del nostre periodisme, com Carme Karr, Aurora Bertrana o Irene Polo.
Rodoreda, com elles, fa servir un to desimbolt i sovint juga amb la ironia. En el seu cas, tampoc no s’està de passar comptes amb alguns crítics que van atacar amb duresa les seves primeres novel·les. Així mateix, tot i la seva joventut, es mostra exigent i de vegades condescendent quan fa crítica literària amb novel·listes de la seva generació.
Hi trobem, per exemple, la crítica de l’obra titulada Joana Mas, d'Anna Murià, també periodista i escriptora i amiga personal seva. Mercè Rodoreda escriu, amb tota rotunditat “Joana Mas no és res transcendental”. Però tot seguit agraeix a Murià la valentia d’escriure una novel·la dignament escrita i que es fa llegir. En aquest sentit, Rodoreda hi fa una encesa defensa del gènere novel·lístic, aleshores recentment posat en qüestió per Josep Pla, entre d’altres. La Rodoreda escriu: “Ens calen novel·les de totes menes. Excel·lents i mediocres. No és ara l’hora d’un Proust –que potser no tindrem, però que, si sortís, no dubtem que el gran públic no el llegiria–. I en el moment actual, el que ens cal és que es llegeixi, i en català”.
Dubto molt que Mercè Rodoreda pogués imaginar mai que, quasi un segle després, aquesta frase continuaria tenint vigència. Hem avançat molt poc, doncs, o això sembla.
El volum sobre la Rodoreda periodista es tanca amb un text molt rodoredià titulat “Jardins”. I, lamentablement, tot i ser escrit l’any 1938, també ens colpeix llegit avui: “Jo, ara, quan ja han passat moltes coses, quan al centre d’Europa el dolor s’hi ha arrecerat, parlaré, com si no hi hagués guerra, de l’encís d’uns jardins a l’hora del sol i sota la lluna. Parlaré d’uns jardins plens de repòs, quan tantes coses són esquinçades, quan tanta gent amb les dents estretes espera dempeus què portarà el temps”.