Jardins a les illes de l’Eixample

De petita vivia a l’Eixample i des del tercer pis, d’on esteníem la roba, sempre observava amb enveja el que passava als pisos principals. La tia Julieta, que era l’àvia centenària propietària de la finca on vivíem de lloguer, sortia a passejar amb el caminador i a prendre el sol cada dia. Des de la galeria s’hi veia poca activitat: molta coberta de rajola i alguna monja estenent la roba interior blanca i beix en un vell estenedor des d’on tot voleiava. Sempre somiava que construíem tobogans des de la galeria o que algú construïa la parada del metro a dins de l’illa; qualsevol cosa que donés un sentit públic a aquest gran espai de 60x60 m. Però m’he fet gran, i l’interior d’illa segueix igual, potser només amb lleugeres variacions, com l’aparició de més aires condicionats i algunes hamaques als pisos principals, ara reconvertits en pisos turístics.

Hi ha idees que travessen generacions. Si bé Ildefons Cerdà va crear una trama regular de carrers, xamfrans i illes de cases, realment no va tenir la influència necessària per preservar els usos del sòl que el seu pla definia en origen. A la Teoría general de la urbanización, Cerdà reservava els carrers, els jardins i illes senceres als grans equipaments, però els propietaris del Pla de Barcelona (la burgesia acomodada) van al·legar tota mena d’arguments econòmics per acabar privatitzant allò que quedava darrere les alineacions de carrers.

Els dibuixos revolucionaris de Cerdà es van quedar al paper, i la realitat de les parcel·les i les exigències de la propietat privada es van acabar imposant. Algunes de les velles aspiracions de Cerdà es podran recuperar, d’altres és impossible que vegin mai la llum. Però, i els interiors d’illa? Vistes des del cel, les illes de cases de l’Eixample expliquen molt bé que les galeries interiors delimiten uns espais que són comuns a tota l’illa i que queden al bell mig de les illes de cases. Des del cel s’hi veuen algunes palmeres, i molts terrats a la catalana, que corresponen a les cobertes dels magatzems, dels aparcaments o de les botigues que s’allarguen fins al final de les finques, en planta baixa. És el que popularment anomenem “interiors d’illa” perquè no són ni els jardins ni les places públiques que Cerdà havia dibuixat en origen. El que veiem són volums baixos absolutament privatitzats, i des de fa dècades.

Fa més de trenta anys que Barcelona intenta recuperar els interiors d’illa de l’Eixample i cada any es destinen, al districte, algunes partides (força escasses) a pagar les expropiacions que permeten recomprar aquests terrenys per a ús públic. És un procés lent, però que s’ha fet en una cinquantena d’illes i on, per tant, ja hi ha una mecànica que el consolida. Sé que els projectes vintage no venen, i no sembla que ningú demani accelerar-ho. Però com em diuen els amics estrangers quan els porto a Barcelona, com milloraria la ciutat si les galeries obrissin a grans espais arbrats i comunitaris! Quina idea més simple, i més bona.

Els arquitectes Anna Fumadó i Francesc Puig, de l’Estudi Nao, han construït el que, per a mi, és un dels millors interiors d’illa recuperats a l’Eixample. És un projecte que recupera els darreres de la Casa Macaya, obra de Puig i Cadafalch. Si us hi acosteu, veureu que el projecte connecta el passeig de Sant Joan amb el carrer Roger de Flor. Per construir-lo van haver d’enderrocar les construccions de planta baixa i van haver de reforçar l’estructura de l’aparcament soterrat, per tal que, des dels carrers del voltant, el nou espai quedés accessible a cota. Es va tornar a impermeabilitzar i a sobre s’hi ha creat un nou espai públic, protegit per les galeries de les finques dels voltants.

La intervenció s’ha fet amb ceràmica, emulant els colors de les rajoles dels antics terrats a la catalana. És un espai ordenadíssim, amb unes bancades que fan de jardineres o que són suport de les espècies vegetals enfiladisses. No hi ha jocs infantils de catàleg, perquè tot l’espai és jugable i molt diàfan, i bona part de la superfície està plantada de verd, amb unes plantes que en pocs anys faran les delícies dels veïns i neutralitzaran els fums dels cotxes. Passejar-s’hi equival a entrar en un parèntesi urbà des d’on no es veuen els cotxes, ni rètols comercials, ni llums de neó. Un jardí que és probablement el que més s’acosta als usos públics que Cerdà havia projectat, si l’haguessin seguit els propietaris del sòl. Els Jardins d’Agustí Centelles ja no són un “interior d’illa”, sinó una important reserva d’espai públic i verd, obert a tota la ciutadania. Com m’agradaria que aquest projecte servís per accelerar una vella idea centenària que faria les delícies de Cerdà.