Jardins de cooperació
El 5 de març va acabar una exposició d’Alexander Kluge a La Virreina Centre de la Imatge. Ha estat oberta tres mesos i molts dels que hi hem anat l’hem visitat una o dues vegades més. Res, a part de les meves xerrades matinals amb el Joan del quiosquet de Flors Maria, m’havia retingut tanta estona a la Rambla. En enfilar a contrapendent el passeig, la façana del palauet barroc de la Virreina durava només el breu repic a la retina de la percepció dels seus finestrals i gerres. Però aquest cop l’exposició de Kluge ha retingut les meves passes igual que les arrels amples d’un arbre retenen la terra un dia de riuada.
El nou director del Centre de la Imatge, Valentín Roma, ha triat Kluge per fer amb ell un manifest. Una declaració inicial i pública d’intencions. Un ensenyar les cartes abans de començar la partida. Un obrir joc convidant-nos a tots i totes a prendre aquest espai institucional de cultura com a propi. El nom triat per a l’exposició és Jardins de cooperació, i des de l’octubre de l’any passat les activitats i els projectes d’investigació que Roma promou a l’espai de la planta baixa de la Virreina en són un exemple exuberant.
Haver triat una persona com Kluge per obrir la programació no sembla una decisió improvisada. Advocat de formació, Kluge va entrar a treballar com a assessor legal a l’Institut d’Investigació Social de Frankfurt, on va conèixer Jürgen Habermas i Theodor W. Adorno. La seva vocació literària, però, va fer que veiés en la simple redacció d’una llei un jardí abundant de possibles llavors de transformació del món. Una llei no podia ser el topall del que es podia o no es podia fer. La llei era l’humus de totes les coses que no havien anat bé i que calia arreglar. L’adob i el terreny fèrtil on plantar totes les reivindicacions i fer germinar totes les pràctiques de llibertat i construcció d’aliances. Així veia les coses Kluge i així les defensava des del primer moment amb desbordant potència creativa i política.
És per això que va crear la seva pròpia productora, Kairòs-Film, i va produir una infinitat de pel·lícules, curtmetratges, documentals i programes de televisió. Per fer accessible i evident als ulls de tothom la força constel·ladora i de producció de significats col·lectius que tenen les imatges. Va fundar la primera escola de cinema de la RFA a Ulm i durant els anys 60 es va implicar en la construcció del nou marc legislatiu per a les produccions cinematogràfiques a Alemanya. Tothom era benvingut a l’espai fèrtil de l’esfera pública. Tothom hi estava cridat a aportar la seva dimensió personal i íntima. Calia esdevenir treballadors d’un saber que entre tots anàvem desplegant. Calia generar complicitats i posar els sentiments com la base ferma de l’experiència vital. Reivindicar la confiança en el que es pot fer junts com “un bé tan necessari com l’oli o el formigó”.
I és també per això que la seva proposta política i artística arriba a la ciutat de Barcelona amb gran força pol·linitzadora i do de l’oportunitat. Necessitàvem, aquí i ara, aquest manifest. Necessitàvem recordar que una institució cultural no és res si no garanteix que dins els seus murs es podrà conrear una experiència social col·lectiva oberta i crítica. Un lloc on els fets i les pràctiques individuals de cada un de nosaltres esdevinguin millors pel fet d’estar al costat d’altres i de necessitar els altres. Com diu el mateix Kluge, “els instants de glòria en què s’uneixen i col·laboren temperaments dispars”, tenint sempre present que “el cosmos s’expressa com un ens polític incapaç de dir «jo»”. Perquè ens cal i és urgent que davant les institucions culturals de la ciutat i del país ens reivindiquem més que mai com a agents de ple dret de cooperació amb elles. La primera exposició d’aquesta nova etapa a la Virreina així ho ha expressat. No podem deixar als de dalt el poder exclusiu de fer el guió i també la producció del que ha de passar en la vida cultural de les nostres ciutats. Hem de reivindicar i prendre possessió des de baix de totes les oportunitats per establir espais de confiança i col·laboració que ens facin més autònoms i més protagonistes de les nostres institucions i de la seva capacitat d’articular pràctiques i legalitat.
Al final del programa públic que acompanyava la mostra, Àngel Quintana es dirigia al públic donant l’esquena al rostre lleument pixelat de Kluge que feia un Skype gegant amb Barcelona. Valentín Roma aconseguia reproduir així la consistència domèstica i entranyable de la vivència que ell i el seu equip van tenir el dia que van visitar l’estudi de Kluge a Alemanya. Davant la proposta per fer una exhibició del seu treball a Barcelona, ell els va fer confiança i els va deixar sols al seu estudi tota la tarda. “Agafeu el que necessiteu i porteu-ho a Barcelona”. Així de generós és l’esperit de qui veu la cultura i les seves institucions com jardins de cooperació.
