Ja ho van fer pel Mundial de Rússia, el 2018, i ara a Qatar hi han tornat: els jugadors de la selecció japonesa van jugar un partit i, en acabat, van deixar el vestidor net com una patena. Fins i tot van posar una nota d’agraïment al personal de l’estadi. I no només els jugadors: els seguidors nipons van quedar-se a netejar la zona de la graderia que havien ocupat.
Aquesta extraordinària mostra de cortesia ha provocat titulars en mitjans de tot el món. Vol dir que a tot arreu el més normal deu ser allò de “ja vindrà qui li toqui a netejar-ho, que per això li paguen”.
Posem que aquests japonesos de Qatar han portat fins a l’extrem una educació obsessiva, però el concepte en què es basa no ens hauria de ser tan aliè. M’agradaria pensar que molts pares continuen educant els seus fills en allò de deixar les coses tal com se les van trobar, o com els hauria agradat haver-se-les trobat. I tothom que hagi passat per l’escoltisme i pel muntanyisme d’abans de la massificació recordarà que les escombraries no es podien deixar llençades a qualsevol lloc, per principi.
Avui, que es fabrica material d’un sol ús més que mai, la producció de deixalles se’ns menja. Perquè, en paral·lel, ha augmentat la consideració dels carrers com a deixalleries. A qualsevol hora hi trobareu bosses, llaunes, ampolles, caixes de pizzes o d’hamburgueses, vasos i copes que els seus usuaris no s’han molestat a portar a la paperera, que sovint és allà mateix, com si abandonar les deixalles a la vista de tothom fos una mena d’acte d’afirmació de la seva personalitat. I amb aquests ja no s’hi val allò de “Tu ho deixaries així a casa teva?” Perquè la resposta deu ser que sí.
