Jani o la regressió hongaresa

En Jani va néixer amb glaucoma congènit, una discapacitat ocular progressiva que el marcaria per a tota la vida. Ja de petit la seva visió no superava el 20%. A Hongria (país on fer bromes sobre cecs no és cap tabú, ja que ells són els primers a riure’s d’ells mateixos) als nens que presenten problemes d’aquest tipus se’ls encamina, ja des de l’escola primària, cap a un aprenentatge auditiu o cinestèsic. En Jani no posseïa habilitats musicals, així que es va fer massatgista, la seva professió actual. Va cremar les primeres etapes de la seva vida de la mateixa manera que la resta de la seva colla. Un dia va conèixer la Bea, es va casar, va tenir dos fills i ha portat sempre una vida tan normal com el seu handicap visual li permet. En Jani (diminutiu de János) i la seva dona treballen en consultoris llogats en un complex de banys termals, on adoben l’esquena a un bon grapat de clients fidels, arribats sobretot de la veïna Àustria i de la no llunyana Alemanya, els quals, tot aprofitant la diferència de nivell de vida, arriben en massa cada cap de setmana per rebentar maleters sencers amb menjar, anar a la perruqueria, arreglar-se la boca, omplir restaurants, saunes i piscines, beure quantitats ingents d’alcohol i exhibir el seu poder adquisitiu per tot arreu.

Sempre he considerat en Jani l’exemple perfecte de l’hospitalitat hongaresa. Cada vegada que he estat a casa seva m’hi he trobat com a la meva, malgrat el seu interès gairebé obsessiu per fer que m’omplissin la copa o em servissin més gulasch. Fa uns anys en Jani i la Bea van venir a Catalunya amb uns amics a passar uns dies a la Costa Brava. Aquella setmana de convivència em va servir per ratificar el que ja sabia: que es fa difícil trobar persones amb aquesta qualitat humana, d’aquelles que sembla que desconeguin què és la maldat. En un intent de compensar el tracte que sempre m’han dispensat, vaig fer tot el possible perquè en Jani fos visitat a la clínica Barraquer, però va ser impossible -la llista d’espera era massa llarga-. La seva ceguesa progressiva gairebé em semblava injusta en algú amb sentiments tan nobles i un sentit de l’humor tan acusat.

Fa uns mesos, en plena sagnia d’immigrants que deambulaven per Europa, de rebuig en rebuig i de mur en mur, un grup d’uns cent refugiats van fer cap al poble on viu en Jani. En el seu dissortat periple cap a Àustria, només demanaven un sostre qualsevol per passar la nit i alguna cosa per menjar. Alguns dels veïns del poble van sortir de casa amb carmanyoles amb la intenció d’ajudar-los. Però la majoria els esperaven armats amb pals, forquilles, gossos disposats a atacar i fins i tot bats de beisbol. En Jani es trobava entre aquests últims. Els seus amics de tota la vida, també. Al seu costat, la seva dona, catòlica practicant, bramava, entre rialles i gestos eloqüents, que, si fos per ella, els engegaria un tret a tots, afirmació amb la qual el seu marit i tota la colla estaven totalment d’acord. Només la ràpida i intel·ligent actuació de l’alcaldessa del poble, que va ser qui em va explicar aquest episodi, va evitar una massacre.

En Jani és una víctima més del discurs de Viktor Orbán, un encantador de serps que sembla que ha encisat gran part de la població, amb un discurs trufat de demagògia i de mentides propagades reiteradament pels mitjans de comunicació, controlats molt majoritàriament pel seu govern. Un alt percentatge d’hongaresos estan convençuts que el seu país s’ha convertit en una mena de terra promesa, que conserva els autèntics valors cristians, motiu pel qual voldrien abandonar la Unió Europea, ja que la idea no és que Hongria necessiti Europa, sinó que és Europa la que necessita Hongria. Fins a tal punt han arribat la subversió i la perversió dels missatges xovinistes.

El feixisme ha tornat a aquesta part del continent, tot i que tinc seriosos dubtes sobre si mai en va marxar. Com un càncer que es va estenent, la metàstasi ha arribat ja a Polònia i amenaça d’afectar altres països de la zona, que se senten forts i disposats a formar un front comú per plantar cara a una Europa que els va rebre amb el braços oberts, després de dècades de foscor socialista. Així, en un gest que era una barreja de bona voluntat, d’estratègia geopolítica i un cert punt d’ingenuïtat, la Unió Europea va admetre en el seu si territoris als quals els valors de la Revolució Francesa no van arribar mai; pobles subordinats durant massa temps a imperis repressius, que ni l’esclat de la I Guerra Mundial ni el nou ordre que va sorgir el 1945 van aconseguir alliberar, ja que tots ells van acabar submergits en un altre règim totalitari que es va enfonsar fa poc més de 25 anys. Es tracta, doncs, de pobles per als quals la democràcia, la llibertat i l’estat de dret són massa recents i, en conseqüència, encara molt fràgils, a l’ombra d’una convulsa història que pesa com una llosa.

Fa uns dies vaig tornar a veure en Jani, que, amb la seva veu profunda, greu i amable, va tornar a oferir-me vi de la seva pròpia collita. Observant-lo, m’esforçava a entendre com algú amb aquesta bondat quotidiana podia albergar sentiments tan abjectes. Segueix dedicant-se als seus dolorosos però reparadors massatges a ciutadans occidentals, una activitat que, per cert, li reporta ingressos considerables. Però ara contemplo la seva ceguesa i els seus gestos maldestres de manera molt diferent. Em pregunto quant de temps haurà de passar encara perquè la mentalitat d’aquestes gents deixi anar un llast tan perillós, fruit de segles de poder omnímode, i comenci a navegar cap a la llum.