Si us voleu sentir protagonistes d’una pel·li de James Bond pugeu al pic de l’Orri. 2.436 metres. Entre Llavorsí i Tírvia. Hi ha aquella torre gratant el cel. Farcida d’antenes com aspirines gegants. Sembla una base d’amagatotis a la quinta forca per destruir el món amb un botó. Jo hi pujava cagant llets. Per enviar imatges d’urgència per a les teles. Hi fotia un vent que se t’enduia com una bossa de plàstic de súper. Però aleshores es veia tot allò: 360 graus de verd. Fosforescent, incandescent, hipnòtic. Tu, petit. Ell, sobrehumà. Ara si pugeu al pic de l’Orri el que veureu són 360 graus de color diarrea. De cafè amb llet de postguerra. De calvície cromàtica de crostes. La sequera i els bitxos es foten el verd a mossades. Els boscos ens estan dient adeu.
Hola, parleu amb els bombers. Ja us ho explicaran. Pinten bastos. Tot està sec, esquelètic, moribund. Fot llàstima, pena. Només li queda un pas per saltar al buit. Serà un nanosegon, un sospir. De la sequera al foc. Catalunya és una fotografia sense llum, contrast, brillantor... El filtre supercuqui ja no l’esculls tu al mòbil: el filtre de la mort ja te’l posa la natura. Si sabeu resar, reseu, i si sabeu tocar Stravinsky amb una canya esquerdada, feu-ho. Tot valdrà per evitar que el país cremi. Mentre esperem que passi podeu llegir Sobre repoblació de boscos (1920), de Manuel Raventós. I brindeu amb una copa de cava. Que sí, que ell és el de Codorníu. Que no, que no apagava els incendis amb vi escumós.
Raventós, a més de pioner de la societat líquida, era un dels grans ideòlegs de la terra. President de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Director de l’Escola Superior d’Agricultura de la Diputació de Barcelona. El 1914 va comprar més de 3.200 hectàrees ermes a Raimat i les converteix en un model agrari únic a Europa. Però també es va obsessionar amb els boscos. Endinsem-nos-hi. El 1920 la Mancomunitat de Catalunya, primera pedra de la Catalunya estat i estat del benestar des de 1714, crea el Servei Forestal. El dirigeix Raventós. Que el separa dels Serveis d’Agricultura i actua com una conselleria independent. Per què? Els boscos estaven molt abandonats. I ja es patia per la desertització i els incendis. En pocs anys es va fer una feinada de por. El resum és la frase final de l’informe de Raventós: “Pobleu d’arbres les serres, de conreus les valls, de masies i poblets tot Catalunya, i haureu salvat la pàtria”. Salut!
Raventós ara es cremaria enmig de la no verdor. Avui no es veu ni serres, conreus, masies, pobles... ni Catalunya. Quan hi ha un incendi massa catalans descobreixen que hi ha boscos. Abans no n’hi havia. També s'adonen que els boscos s’han de cuidar i que cal la mà i la neurona humana. Però sobretot que cal un país. I que sense tot això la natura, entremaliada, justiciera, baixa pel tobogan fins a arribar al foc. Ella no en té la culpa. Mireu.
Des del pic de l’Orri, però des de tots els pics i zeros del país, des de dalt i des de baix, es veu això: els boscos van marxant. Diu adeu sense mans ni petons. A tot el país s’espera el gran espetec. Sí, ens podem sentir dins d’una pel·li de James Bond. Concretament Spectre. On hi ha l’explosió més cara de la història del cinema: 8.418 litres de combustible i 33 quilos d’explosius. Tot fa bum, bum... enmig del desert. Del no-res. I, aquí, els dolents de la pel·li som nosaltres: el botó el pitgem des de fa anys. Clic.
