Fa unes setmanes els mitjans de comunicació van anar plens del primer d'aquests dos noms a causa de la seva mort; l'última setmana ens hem trobat molt amb el segon a causa del seu triomf a França en les eleccions al Parlament Europeu. Dos personatges francesos, un que va tenir una important repercussió en la història de la UE, i un altre que segurament la pot tenir. La portada de l'ARA del diumenge 16 reflecteix amb intensitat aquest moment. Casualment, dimarts passat vaig ser convidat a participar en un acte sobre la figura de Delors i sobre el futur d'Europa. Des d'una visió molt personal, fruit del que vaig viure fa uns 30 anys, m’agradaria expressar unes poques idees relatives al repte actual d’Europa, als meus records i a la urgència d’algunes decisions.
1. La coincidència. No vull pas que se m’entengui malament, però la coincidència de la mort de Delors amb el que podem anomenar l’actual crisi francesa, i la seva repercussió en l'evident crisi de construcció de la UE, ofereix una oportunitat. La simultaneïtat ens fa possible i més fàcil recordar fets i idees que vam viure en aquella època dels 80 i 90, idees que podríem posar en coneixement de les actuals generacions joves, ajudant així a combatre la comprensible desil·lusió i desconfiança que estan creant moltes de les presents actuacions polítiques, i que generen actituds electorals d’abstenció, o d’orientació cap als extrems, tant d’esquerra com sobretot d’ultradreta.
2. Els trenta gloriosos. Així és com els francesos van batejar un període d'un xic més de 30 anys, des del Tractat de Roma fins al Tractat de Maastricht, amb la creació, la consolidació i el creixement de l’actual UE. Jo vaig tenir la sort que em va tocar viure, primer des del ministeri a Madrid i després des de la Comissió a Brussel·les, els últims 10 anys d’aquest fantàstic període, coincidint amb la dècada de presidència de Delors (85-95), amb qui vaig poder col·laborar. No us estranyi doncs que faci una valoració molt positiva d’aquella etapa de construcció, una etapa que va anar perdent ritme i qualitat cap al final del segle, fins a arribar a la veritable crisi dels últims anys. És per això que voldria enunciar, encara que sigui de manera succinta, un seguit d'idees sobre estratègies que hauríem d'adoptar durant els mesos i anys vinents per tal d’evitar la destrucció del que es va construir i el perill que tots els països europeus quedin convertits en estats irrellevants en el panorama mundial.
3. Què cal fer. Trio quatre elements importants:
Primer. Sortosament, el resultat de les eleccions, malgrat el creixement de l’extrema dreta, no ha canviat la majoria del Parlament, constituïda per forces socialistes, democràtiques i proeuropees; per tant, es poden continuar i intensificar polítiques com les que els últims cinc anys s’han fet en relació amb el Pacte Verd, els ajuts als estats membres per fer front a la crisi financera, la compra comuna de les vacunes, o la presa de posició conjunta en les guerres d'Ucraïna i Gaza. La majoria parlamentària i l'actuació d'Ursula von der Leyen han estat adequades. Per tant, sense que sigui ben bé el més desitjable, és bo donar suport a la continuïtat de Von der Leyen, evitant, però, que arribi a acords no acceptables amb Marine Le Pen.
Segon. Una de les coses que han de tenir ara prioritat és la millora de l'educació i els coneixements en el conjunt dels països de la UE. L’evolució demogràfica i la manca de recursos naturals fan que Europa hagi de basar la seva força en el lideratge en nous coneixements i tecnologies. Recordant els meus anys a la Comissió, m’agradaria que reviséssim els continguts de l’informe per a la Unesco que es va publicar sota la presidència de Delors titulat Educació: hi ha un tresor amagat a dins. Segur que s’ha d’actualitzar, però continua tenint molt de valor.
Tercer. El nombre de membres de la UE ha anat augmentant en les últimes dècades i encara ha d’augmentar més. Però l’ampliació no pot continuar sent una figura política basada solament en un tractat, sinó que ha de regir-se per una Constitució. S’ha de conformar un model nou, semblant al federal, i s’ha d’acabar amb els vetos i amb la necessitat d’aprovar les decisions només si no hi ha cap vot en contra, donant així pas a unes majories regulades en funció del tipus de temes a decidir.
Quart. Cal que el nou Parlament i la nova Comissió facin atenció a l’informe que, a petició del Consell Europeu i la Comissió Europea, ha fet Enrico Letta, ex primer ministre italià i, curiosament, actual president de l’Institut Delors. L'informe Letta, entre altres coses, considera que l'energia, les telecomunicacions i els mercats financers han de ser els tres pilars de l'estratègia econòmica europea dels pròxims anys, però fent èmfasi en la creació d'un mercat únic en aquests àmbits; crida a avançar en la unió dels mercats de capitals per evitar que les empreses surtin a buscar-ne fora de la UE; i demana que es formuli una estratègia conjunta per conjurar el risc de la desindustrialització i de la pèrdua de competitivitat europea en comparació amb els Estats Units. Un seguit de recomanacions de cara al futur que trobo encertades, de gran valor, i que en gran mesura suposen una actualització del que van ser els bons anys del creixement.
