De l’article d’Aurora Bertrana (Girona, 1892 - Berga, 1974) publicat tal dia com avui de fa 90 anys a 'La Humanitat' (14-IV-1934), quan va escaure’s el tercer aniversari de l’adveniment de la República. La periodista i escriptora Bertrana, que excel·lia llavors com una reportera de viatges agosarada i brillant, exposa en aquesta peça idees sense complexos ni inhibicions de feminista lliurepensadora en temps més hostils que els d’ara.
Ja fa tres anys que tenim República i que els horitzons de llibertat s’eixamplen per a la dona espanyola. Aquest període de temps ha deixat brotar moltes esperances en els cors femenins... i també moltes desil·lusions. La major part de les dones, però, no han capit encara la importància que té per a nosaltres aquest canvi de règim, i, fatalistes, mandroses, indiferents davant dels problemes socials, han seguit vivint com abans, sense ni tan sols exhalar un sospir d’alliberament. En canvi, moltes altres han reaccionat, i reaccionen cada dia més, amb el desig de treballar per a la pàtria. Dissortadament, però, els fruits que esperàvem de les nostres llibertats no s’han vist per enlloc. D’una banda, l’home espanyol, després de la filigrana política que concedí el vot a la dona, ha oposat una ferma resistència passiva –ben dissimulada, però indubtable per al qui té el vici d’analitzar– al desenvolupament social i cultural femení i, de l’altra, la mateixa dona, en general, s’ha precipitat, en manifestar-se públicament, i ha comès un nombre prou considerable de lleugereses per a justificar l’actitud refractària de l’home, que se n’ha aprofitat amb satisfacció. No ens fem massa il·lusions, doncs, amigues; l’obra constructiva ha d’ésser a base de modèstia, d’anàlisi, de constància i de sinceritat. Tres anys de vida republicana no podien llevar l’antiga crosta d’atavismes àrabs que els nostres homes arrosseguen, ni el fatalisme passiu i sensual, que ensopeix les nostres germanes ibèriques. Tres anys són poc! Però en el transcurs d’aquest temps d’una intensitat sentimental i experimental poques vegades coneguda en la història, la dona observadora ha comprès el que pot esperar de les lleis i dels homes de la República, sense oblidar les esmenes que caldrà fer en la seva autoeducació. Aquell tipus de dona que ha continuat actuant com a femella, bo i politiquejant, parlamentant, freqüentant homes i col·laborant-hi, és que no tenia una visió prou clara de les responsabilitats que contreia. Però aquells homes que han cregut que tot el món femení era format per l’exemplar esmentat, de doneta frívola, exhibidora i irresponsable, tampoc no toquen de peus a terra. Els uns i els altres han emprès un fals camí pel feminisme, i totes les meves esperances rauen en el fet que, a poc a poc, el tipus de dona lleugera que coqueteja amb la política desapareixerà i que els homes de bona voluntat –els pocs que tenen fe en la qüestió femenina– es trauran aquesta bena feixuga dels ulls i comprendran que, encara que també en petit nombre, hi ha dones conscients, que s’adonen del joc dels uns i de la lleugeresa de les altres, que ho lamenten pregonament i que estan disposades a lluitar fins a aconseguir que la categoria de ciutadanes igual a la dels homes no continuï essent una farsa de la nostra societat.
