Els prometo, estimats lectors, que vull salvar el planeta, aturar el canvi climàtic i deixar un món millor a les generacions futures. Però com més anys fa que tinc consciència ecologista, més perduda em sento. Enyoro quan creia en l’eslògan del Capità Enciam (“Els petits canvis són poderosos”, quina collonada més desmobilitzadora i individualista, antipolítica pura difosa en programes per a nens, el futurs ciutadans) i em sentia una heroïna gastant tot el que havia estalviat de paga en una caríssima carpeta de Greenpeace que en teoria havia de servir per salvar balenes en perill d’extinció. Espero que hagin tingut una vida ben llarga, les balenes, perquè aquella compra estava molt per sobre de les meves possibilitats de filla de família nombrosa i de classe treballadora. Ara visc envoltada de seductores botigues ecopijes que em criden a substituir tots els objectes que tinc a casa per aquests de colors ocres i marronosos, em diuen que més naturals. El consum sostenible, biodegradable, sense tòxics i vegà (deu ser que abans ho feien tot sacrificant animals) és, ja ho podem dir, un fenomen del tot aspiracional. Em sento més elevada socialment si en comptes del tàper de plàstic del xino puc disposar del de vidre amb tapa de bambú embolicat en un elaborat furoshiki (un farcell de tota la vida però en japonès mola més i te’l poden cobrar més car).
Intento ser ecologista en el meu dia a dia, però el camí està plagat de trampes: reciclar és treballar per a una empresa privada que gestiona els residus públics i que, per descomptat, no té cap interès en reduir-los. Vestir de manera sostenible requereix adquirir uns coneixements de màster: no fa gaire vaig trobar una tela ecològica... feta amb polièster! És a dir, amb petroli. Les marques de moda ràpida, un dels problemes més grossos i greus de contaminació, s’han dedicat a fer campanyes de greenwashing amb línies de roba suposadament més sostenibles que no són més que una nova forma de seduir el consumidor perquè compri el que no necessita sense culpa. D’altra banda, les marques que fan moda ecològica de debò solen tenir uns preus prohibitius per a la majoria de la població. Jo sargeixo, ajusto les peces que no van bé, arreglo baixos i cuido tant com puc la roba per no haver-ne de comprar més. I fins fa poc dormia tranquil·la pensant que, dipositant al contenidor del punt verd la que ja no faig servir, contribuïa a allargar-ne la vida, però alguns reportatges sobre la roba de segona mà a l’Àfrica m’han posat els pèls de punta.
Jo vull ser ecologista, però el món gira en sentit contrari. Fa poc havia de comprar bosses per a l’aspiradora, que no vull canviar per una de més sostenible sense bossa i no sé quantes coses més perquè és un aparell que funciona perfectament. Abans, a la botiga d’electrodomèstics més propera solien tenir aquesta mena de recanvis. Ara es veu que s’han de demanar online. I això passa amb moltes altres coses que ja no trobes en comerços de proximitat i que has de comprar a través d’internet, cosa que és de tot menys sostenible. Tornant a la roba, des de la pandèmia moltes marques van decidir expulsar les dones que consideren grasses de les botigues físiques i moltes ens veiem obligades a comprar a distància. Si un dia em troben despullada pel carrer, no és que m’hagi fet nudista, és que ja no puc més amb aquest sistema boig que no em deixa emprovar-me uns pantalons sense que hagin de viatjar amunt i avall pel món.
Jo vull ser ecologista, però ara veig que la COP28 es fa als Emirats Àrabs Units, un país que viu del petroli, i que entre els patrocinadors d’aquesta edició hi ha grans empreses dedicades als combustibles fòssils i conegudes companyies tan verdes com Amazon!
